Algun lector, veient el títol d'aquesta ressenya de premsa internacional, xascarà la llengua pensant que sóc un malastruc, ja que no és la primera vegada que alerto, com una Cassandra a Troia, sobre la possibilitat d'una guerra atòmica.
El cas és que, des de fa algun temps, segueixo les vicissituds de la guerra d'Ucraïna. En els darrers mesos, Ucraïna continua dessagnant-se, però assesta una pallissa terrorífica, gràcies a les seves noves armes en drons, a l'Exèrcit rus al front de combat i a les ciutats a la rereguarda, Moscou inclosa. L'economia trontolla, es parla d'una mobilització general, que seria altament impopular…
Relacionat amb això, cada cop són més freqüents a les televisions públiques russes les veus de comentaristes i tertulians que, ofesos i humiliats pels revessos militars, reclamen el recurs a l'armament termonuclear. “Què estem esperant?”. “Una sola bomba i Kíiv deixa d'existir”. Si els revessos militars que pateix Putin fan trontollar el seu despotisme, no tinc gaires dubtes que recorrerà al “botó vermell”.
Ara el tsar es troba de visita a Pequín, on ha estat recentment Donald Trump amb la seva cort de multibillonaris, fent més o menys el ridícul i suplicant un somriure o un gest cordial a l'hermètic Xi. Putin també s'ha presentat amb una cort de magnats a Pequín; vol un alleujament per a la seva economia, vendre a la Xina el gas i el petroli de les centrals que Zelensky no hagi ja sabotejat… Vegem què diu sobre la visita la premsa europea més o menys ben informada.
“Units pel gas natural siberià”, explica el columnista Pierre Haski a France Inter, la ràdio pública francesa: “Per a la Xina, Rússia és una mina d'or de combustibles fòssils a les seves portes, una cosa especialment valuosa en aquests temps d'incertesa energètica. N'hi ha prou amb observar la delegació que va acompanyar Putin a la Xina: tots els magnats energètics van viatjar amb ell. S'està planificant un segon gasoducte de 7.000 quilòmetres entre Rússia i la Xina, el «Força de Sibèria 2», que subministrarà 50.000 milions de metres cúbics addicionals de gas a l'any... Aquest enfortiment de la seva aliança energètica fa que sigui molt improbable que ambdós països trenquin relacions en un futur proper”.
El vincle entre Xi i Putin es basa en interessos compartits més que en una ideologia comuna, explica Handelsblatt, el primer diari econòmic d'Alemanya: “Tots dos líders volen contrarestar un món dominat pels Estats Units durant dècades. I tots dos se'n beneficien quan Washington sembra el caos. La impulsiva política exterior de Trump, els seus missatges contradictoris a l'Orient Mitjà i les seves aliances erràtiques proporcionen a Pequín i Moscou just el que necessiten... No hi ha cap amistat fraternal sota l'ostentosa harmonia entre aquests dos autòcrates. És una aliança funcional entre dues grans potències que han après que el caos de vegades pot ser el vincle més fort en les aliances geopolítiques”.
Xina busca establir-se a l'extrem nord. El politòleg Vadym Denysenko explica en una publicació de Facebook recollida pel canal de televisió Espreso que Pequín espera de Moscou més que energia i lleialtat: “La Xina exigirà sens dubte concessions, sobretot pel que fa al fet que Rússia posi a disposició territori per a infraestructura al llarg de la Ruta Marítima del Nord. [La ruta marítima del Nord, també coneguda com a Pas del Nord-est, és una ruta de navegació que uneix l'oceà Atlàntic amb l'oceà Pacífic al llarg de les costes de Rússia. La gran majoria de la ruta es troba en aigües de l'Àrtic i algunes parts només estan lliures de gel durant dos mesos a l'any]. De fet, la Xina ja ha llançat els seus combois comercials polars i està construint vaixells específicament per a aquesta ruta (no trencagels nuclears, sinó vaixells de càrrega). Tanmateix, aquests combois naveguen sense escales ni atraquen en cap port, principalment per la manca de bases adequades i infraestructura logística”.
Assentant les bases d'un nou ordre mundial: Xi i Putin treballen per crear una nova forma de globalització independent dels Estats Units, escriu Kirill Babayev, director de l'Institut de la Xina i Àsia Moderna, a l'oficialista Kommersant, [en rus, “L'empresari”], el diari propietat d'Alisher Usmánov, el magnat de la companyia Gazprom: “Aquest món s'ha de construir a poc a poc, sense deixar-se intimidar per les amenaces de la plataforma de xarxes socials Truth Social, mitjançant una nova infraestructura de pagaments internacionals, nous mecanismes de regulació comercial i una nova forma de globalització. ... Aquest és precisament el tipus de món que necessiten avui els països de la majoria global, i podem estar segurs que en els propers dies Putin i Xi debatran sobre com donar forma a aquest nou món, ja sigui a través de l'estratègia de l'Associació Euroasiàtica, els BRICS o l'OCS (Organització de Cooperació de Xangai)”.
L'amfitrió brilla amb llum pròpia en comparació. La Xina no necessita fer gaire per semblar respectable davant de Trump o Putin, observa el polonès Interia: “El 2026, el món gira entorn de l'Imperi del Mig. Primer, el president Donald Trump va viatjar a Pequín. Ara, el president Vladímir Putin ha fet la visita. Curiosament, tots dos semblen suplicants a Pequín. ... Per ara, sembla que el neoimperialisme xinès, basat en una paciència que resulta antiquada en l'era de les xarxes socials, està causant la millor impressió. Mai abans s'havien escrit tants articles sobre com la Xina es mostra seriosa i creïble, especialment en el context de les polítiques erràtiques de Trump”.
El venerable diari torinès La Stampa li dóna la raó al seu col·lega polonès. Xi, sosté Stefano Stefanini --diplomàtic i exrepresentant d'Itàlia a l'OTAN--, es mostra complagut mentre els seus rivals lluiten. El líder xinès “S'ha fixat la meta, no gaire llunyana, de superar els Estats Units per al 2050. Encara queda molta feina per fer abans d'aquesta data. Però Xi és realista i, per ara, es conforma amb posicionar la Xina com la gran potència estable i responsable entre les altres dues, inextricablement embolicades en guerres que provoquen crisis energètiques i tensions comercials a la resta del món. La desacceleració econòmica de la Xina, resultat de la resistència geopolítica i la competència a l'Indopacífic, l'excés de capacitat industrial i el declivi demogràfic, es veu més que compensada pels errors de Rússia i els Estats Units. Aquests errors tenen noms concrets: Ucraïna i l'Iran”.