L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha estat un dels protagonistes inesperats d'aquest diumenge de campanya electoral.
Junts, desconcertat després de la incendiària entrevista del seu líder Carles Puigdemont a El Mundo i amb enquestes que apunten al pitjor resultat de la història de la dreta nacionalista al Congrés dels Diputats, li va demanar que participés en el seu míting central a Castelldefels per demanar el vot per la seva candidata Miriam Nogueras.
ERC, i concretament el seu cap de llista Gabriel Rufián, reivindicava mentre en el seu la seva política d'integració de la immigració d'altres llocs d'Espanya, els despectivament anomenats xarnegos, durant els seus més de 20 anys al capdavant del Govern, quelcom que contraposa a la "puresa" de la qual acusa els hereus de Convergència.
Pujol no va acudir a la crida de Junts --com sí va fer el seu successor Artur Mas, molt aplaudit per les bases-- per una indisposició, quelcom habitual als seus 96 anys. Però sí que va gravar un vídeo que es va retransmetre a la mateixa pantalla on va aparèixer Puigdemont, encara des de Waterloo, reivindicant la "Catalunya centrada" que ara ven la formació.
Els republicans, per la seva banda, el van utilitzar per precisament dibuixar la diferència entre l'antiga Convergència --"una dreta amb la qual es podia parlar", en paraules de Rufián-- i Junts, debilitant el seu rival, antic soci, i furgant en una ferida entre els Pujol i els seus hereus polítics que encara està lluny de cicatritzar del tot.
Reconciliació parcial
L'expresident no és militant del partit, i el seu entorn segueix molt dolgut amb els líders postconvergents que durant anys, arran de confessar el famós compte a Andorra i ser acusada la seva família d'organització criminal --ell no serà jutjat, però la causa espera sentència--, van renegar del seu llegat i de la seva figura.
Per al partit de Puigdemont va ser una "victòria" que Pujol acceptés participar en el seu míting, ja que fa temps que intenten establir ponts (que sobretot es materialitzen via favors del partit a la família).
Tot i que també té un punt d'oportunisme, ja que Junts ara busca projectar la moderació i la centralitat que van fer de CiU una força política hegemònica durant dècades.
Els postconvergents passen pel pitjor moment des de la seva refundació a finals del procés. No només amb sondejos molt negatius a les eleccions generals d'aquest 29N sinó també, i de manera més accentuada, a les pròximes municipals i catalanes, on bona part de la seva representació anirà a parar a l'extrema dreta d'Aliança Catalana.
ERC remunta i ataca
ERC, per la seva banda, es troba en plena remuntada. Malgrat les sonades i constants polèmiques de Rufián --també en aquesta campanya-- el partit aspira a ser primera força a Catalunya en els comicis de la setmana vinent, i les enquestes donen suport a aquesta possibilitat, amb els republicans acostant-se cada cop més al PSC.
Després de perdre la Generalitat el 2024 i matar-se en un congrés que, encara que pels pèls, va retornar el poder orgànic a Oriol Junqueras, el partit està convençut de poder situar-se de nou com a alternativa. I saben que per això han d'ocupar, també, un espai moderat en disputa.
D'aquí els constants atacs de Rufián a Junts --més explícits que els dels seus companys, tot i que Junqueras s'ha animat en els últims mítings--, i el seu molt repetit desig que els de Puigdemont caiguin en el "més ostracisme polític" per, en les seves paraules, votar juntament amb PP i Vox "en contra de la classe treballadora catalana".
Catalanisme integrador i majories
En aquest context, la figura de Pujol ha irromput en campanya. Ell mateix va demanar el vot per Nogueras, però Rufián busca apropiar-se del seu "catalanisme integrador". No és la primera vegada que el republicà reivindica un pujolisme al qual compara amb el PNB; partit que, al contrari que Junts, sí que s'ha mantingut fidel a la majoria progressista durant tota la legislatura.
Paradoxalment, el que pretén amb això Rufián en aquests comicis és eixamplar la base de votants d'ERC des d'espais no independentistes. D'aquí el seu acord amb Podem i els seus mítings amb la seva candidata Irene Montero en diferents places --també, per primera vegada, fora de Catalunya-- i la seva insistència en articular fronts d'esquerres transversals.
En qualsevol cas, enterrat el procés i davant l'arribada més que probable d'un Govern de PP i Vox, tots miren a l'expresident que més va saber guanyar-se una àmplia majoria de catalans. El mateix Salvador Illa, president de la Generalitat, també l'ha reivindicat en alguna ocasió. Junts i ERC, directament, es barallen ara per ell.
