Carles Puigdemont ho va intentar pràcticament tot perquè el candidat de Junts a l'alcaldia de Barcelona a les properes eleccions municipals no fos Jordi Martí Galbis.
Després de la jubilació de Xavier Trias, que ja va advertir que no duraria gaire a l'oposició després del pacte PSC-PP que li va impedir governar, es va passar pràcticament un any sondejant pesos pesants de l'entorn postconvergent, entre ells l'expresident Artur Mas i l'exconseller Quim Forn, amb l'objectiu de repetir l'operació i tornar a ser el partit més votat.
La formació va anar encadenant negatives, també d'empresaris com el polèmic fundador de Mediapro Tatxo Benet, però ho va anar deixant córrer.
Mentrestant, el desconegut hereu de l'exalcalde al capdavant del grup municipal, un Jordi Martí a qui no prenien seriosament, comentava al seu cercle proper que estava disposat a fer el pas com a cap de llista el 2027.
Anit, aquest regidor va guanyar amb rotunditat les primàries del partit, un procés intern que Puigdemont no va tenir més remei que acceptar quan Josep Rius, que era el seu pla B, va descartar finalment presentar-s'hi.
El vicepresident de Junts, també diputat, portaveu i regidor a Barcelona, semblava ser l'última bala per tenir el control del partit a la ciutat. Però no va voler enfrontar-se a qui, a més de ser el seu cap a la plaça Sant Jaume, ja havia pres la decisió de postular-se públicament per al càrrec i, a més, comptava amb el suport de Trias.
El líder de Junts va intentar primer convèncer-lo que, si es feia enrere en la seva decidida batalla per la plaça, tindria un còmode escó al Senat, al Congrés, al Parlament, o on volgués. També li va arribar a negociar indirectament un càrrec a Prosegur --una oferta que Jordi Martí va escoltar, va estudiar un temps i va rebutjar-- a canvi que es retirés.
La qüestió era que, en un partit en hores baixes que veu com Aliança Catalana li menja terreny a les enquestes dia sí, dia també; el candidat a la capital catalana no podia ser algú avalat per un Trias amb qui Puigdemont fa temps que ja no es parla i que, per més inri, és plenament conscient que fins i tot fins fa pocs dies s'estava debatent a Waterloo si hi havia alguna fórmula d'última hora que pogués evitar la seva victòria entre la militància barcelonina.
Primàries sense remei
Els motius de fons de la seva animadversió pel regidor, més enllà de les habituals reserves de Puigdemont per a qui no és de la seva estreta confiança, no han acabat de quedar clars. Però, amb les primàries ja convocades, l'expresident i el seu braç executor sobre el terreny, Albert Batet, van continuar insistint en possibles maniobres.
El secretari general Jordi Turull va tenir l'encàrrec d'animar tothom a presentar-se amb l'objectiu de diluir les seves opcions, conscients de la complexitat de doblegar algú de la trajectòria de Jordi Martí a nivell municipal i amb bona connexió amb les bases; cosa naturalment fruit d'haver estat, tants anys, el número dos del seu únic exalcalde.
Hi va haver qui, tot i desitjar el lloc, va acabar descartant l'oferiment. Va ser el cas d'un exconseller Jaume Giró que sí que hauria pogut complicar els plans del regidor.
Altres, com la diputada al Congrés Pilar Calvo o la secretària de la Mesa del Parlament Glòria Freixa, van veure en tot això una oportunitat per promocionar-se internament. I Jaume Alonso-Cuevillas, primer advocat de Puigdemont però posteriorment menyspreat internament per octubrista, també va acabar sumant-se a la festa.
Guerra de clans
Calvo aterrava a les primàries amb l'aval de Míriam Nogueras; mentre Freixa ho feia amb el beneplàcit de Josep Rull i bona part dels seus companys al Parlament.
I aviat va quedar clar que Puigdemont apostava per la primera, portant al límit el reglament que dictava que la direcció del partit s'havia de mantenir neutral en el procés de primàries.
La bona premsa de l'experiodista de TV3 les darreres setmanes no ha estat casualitat. I tampoc que bona part del nucli dur de la formació pressionés la representant de Junts a la mesa del Parlament perquè es retirés i s'afegís a la candidatura de Calvo per sumar esforços, cosa que van intentar fins al final però a la qual Freixa es va negar.
La primera gran derrota de Puigdemont entre les seves bases, en aquest cas de la militància barcelonina, ha estat doblement amarga en aquest sentit. I és que, en el recompte, els vots d'ambdues van superar, per un, els de Jordi Martí.
Deixant l'expresident mut, almenys fins al tancament d'aquesta edició, i potser pensant que encara podria haver fet alguna cosa més per evitar-ho.
El relat
En qualsevol cas, Junts ja té candidat a l'alcaldia després d'unes primàries que Puigdemont mai va voler i que, com temia, se li van acabar tornant en contra.
Amb un primer revés que, tot i els múltiples que ha tingut el líder postconvergent de cara enfora, mai havia patit entre els seus. I que pot establir un precedent entre aquells que, i cada cop són més, demanen passar pàgina.
De moment, el partit s'aferra al relat que qui realment va guanyar va ser la "exemplar democràcia interna", tot i que alguns en privat no han deixat d'avergonyir-se'n.
En la seva primera intervenció com a candidat proclamat, Martí va prometre "unitat" de cara a la confecció de la candidatura, que està per veure si podrà dissenyar al seu gust, i va prometre intentar tornar a guanyar, cosa que es presenta molt complicada.
I tots ells han acabat mirant amb recel el recentment proclamat candidat d'Aliança Jordi Aragonès, acusat de "contraprogramar" Junts amb el seu acte de presentació divendres passat i amb el mateix target de votant catalanista i burgès, i fins i tot no independentista, que va donar suport a Trias el 2023.
Les urnes de veritat diran què passa a Barcelona a partir de 2027, però les de Junts ja han parlat. I la conclusió és que el Puigdemont sense el qual no s'entenia el projecte de Junts fa uns anys ha perdut autoritat fins al punt que la militància, almenys en aquesta ocasió, li ha girat l'esquena. Perquè ell més clar no ha pogut ser.