El Papa Lleó XIV marxa de Catalunya aquest dijous amb la sensació generalitzada que la visita ha estat un èxit rotund. Especialment amb una cerimònia de benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família que ha entrat de ple a la història de la ciutat, per a molts a l'alçada dels Jocs Olímpics de 1992.
La visita ha estat exemplar en l'organització, sublim en l'artístic i emocionant en l'espiritual. Amb una normalitat institucional sense la qual és difícil organitzar aquest tipus d'esdeveniments i amb una Barcelona bolcada i orgullosa, en la seva majoria, de poder tornar a acollir esdeveniments als seus carrers sense por al boicot independentista.
Aquest era el primer repte que plantejava el viatge papal, que va començar a Madrid el cap de setmana passat i acaba amb una última parada a les Illes Canàries.
I la realitat és que van ser pocs, i en un cert to de pau, els qui ahir es van desplaçar als voltants de la Sagrada Família amb estelades amb la intenció de reivindicar la seva causa. Res de contenidors cremats com, encara que avui sembli llunyà, va ser habitual durant un temps als mateixos carrers de l'Eixample.
Punyida independentista
Tot i que el suflé és mínim, aquest tipus d'esdeveniments, com ja va passar a les olimpíades, sempre han estat un objectiu del secessionisme per fer-se notar. I no va ser perquè els de sempre --Òmnium i l'ANC-- no ho intentessin, cridant a la protesta i regalant in situ el clàssic merchandising dels temps del procés.
Però quan el món ens mirava de veritat, el que ha vist ha estat una societat que afronta el futur amb esperança, una Catalunya que abraça la concòrdia i una Barcelona que torna a la lliga dels grans esdeveniments per la porta gran.
També moltes banderes d'Espanya, en el que ha estat una bona excusa per treure-les sense por a l'estigmatització. Ja des de la primera parada del Sant Pare a la Catedral de Barcelona, dimarts passat, així com en el multitudinari recorregut del papamòbil o en la vigília a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.
El Virolai, els joves i l'agenda social
La cerimònia a Montjuïc, que també serà gratament recordada durant molt de temps i que va despertar enveges a la capital després d'un acte similar al Santiago Bernabéu que alguns van qualificar d'excessivament pompós, va deixar una imatge significativa de la "unitat" que amb tanta intensitat ha reivindicat aquests dies Lleó XIV.
I no va ser altra que la de la interpretació del Virolai, himne a la verge de Montserrat, per part de l'Escolania. Repetida dimecres al matí a la mateixa abadia benedictina i als peus de la Sagrada Família al vespre. I abraçada per uns i altres, tots dos interpel·lats en la lletra de l'eclesiàstic Jacint Verdaguer.
Les xarxes socials es van fer ressò de la seva melodia --un descobriment per a molts-- així com també del suport massiu d'una ciutat sovint considerada laica, on la presència de joves en els diferents actes del pontífex a la capital catalana ha estat molt significativa.
I també de l'important component social de l'agenda papal, que va comptar amb sengles visites al centre penitenciari de Brians I i a la parròquia de Sant Agustí del barri del Raval. Gestos coherents amb el discurs del Papa al Congrés dels Diputats a favor de la immigració, llegit políticament com un guant a les polítiques del Govern de Pedro Sánchez i molt incòmode per a alguns líders de Vox, que van ser assenyalats per no participar de la llarga ovació posterior.
La batalla lingüística
Amb temor de quedar en un segon pla, com finalment ha succeït, el nacionalisme va centrar el seu tret en la llengua. Amb una escena --com a mínim, inoportuna-- protagonitzada per la diputada de Junts Míriam Nogueras, que va interceptar Lleó XIV en el besamans per demanar-li, en anglès, que parlés en català a Barcelona.
No va caldre que li fes cas, perquè els actes ja contemplaven el seu ús en alternança amb el castellà, que el Sant Pare domina a la perfecció després de viure durant anys al Perú. I així ha estat: reflectint el bilingüisme de la societat catalana en tots els actes celebrats durant aquests dos dies i permetent a molta gent de fora gaudir de la visita papal, fent gala de la societat oberta i plural que, en esperit, sempre ha estat Catalunya.
Altres reptes de la visita
La visita no estava exempta d'altres amenaces de diferent índole. Una d'elles, que no ha acabat sent tal, eren les vagues docents, ja que després de rebutjar-se l'acord assolit entre els sindicats i el Govern de Salvador Illa tornaven aquesta setmana a les protestes i als talls, encara que l'afectació ha estat mínima.
Diferent al que va passar amb Rodalies, un problema que semblava controlat --sense perjudici de les múltiples millores pendents-- però que va tornar a manifestar-se en hora punta durant la visita de Lleó XIV, concretament el mateix dimarts de la seva arribada i fins a dues ocasions, aquesta vegada a causa d'"una fallada total del sistema".
I que es va sumar al tiroteig que va tenir lloc ahir al cèntric carrer Balmes, a primera hora del matí i a plena llum del dia, deixant una víctima mortal i imatges molt sensibles de l'assassinat. El que sens dubte --i també per ser del tot inusual al districte de Sant Gervasi-- va fer, per moments, saltar totes les alarmes.
Especialment perquè resoldre els problemes a trets sembla haver-se convertit en habitual, encara que normalment en altres zones de la ciutat. I perquè s'afegia a, com va revelar ahir Crónica Global en primícia, fins a quatre detencions en les escasses 48 hores del Papa a la ciutat, dues d'elles per agressions sexuals.
Deures per fer
Naturalment, en aquest context, Barcelona i Catalunya continuen tenint deures. Però la nota final no pot ser sinó positiva davant uns dies que quedaran marcats com un fita en la història recent de la ciutat. Una que va tornar a emocionar-se, a impressionar i a mostrar-se coqueta, ambiciosa i capaç. Com poques en saben.
Molt especialment arran d'un espectacle final, el de la benedicció de la torre de Jesús, a l'alçada del que va idear Antoni Gaudí quan es va proposar tocar el cel de Barcelona, dissenyant una basílica única al món que ara també portarà la signatura de Lleó XIV. Aquest Papa discret, potser encara desconegut, que marca el camí.