Catalunya es dirigeix cap a la ingovernabilitat. Aquest és l'escenari que projecten les enquestes des de fa mesos, amb un auge sense precedents de Vox i especialment Aliança Catalana que impedirien assolir la majoria absoluta tant al bloc progressista que sosté l'actual Govern (PSC, ERC i Comuns) com a l'independentisme que va impulsar el procés (Junts, ERC i la CUP); obligant, doncs, a aliances inèdites, amb la complexitat que això implica en un tauler polític tan polaritzat.
Pràcticament a l'equador de la legislatura i sense avançament electoral a la vista després de l'acord entre socialistes i republicans per "negociar per aprovar els pressupostos" a l'estiu, així estan les coses. El partit de Sílvia Orriols se situa per sobre dels 20 escons tot just dos anys després d'haver-ne obtingut dos --principalment a costa de Junts, que en perdria al voltant de 15 i també rondaria els 20--, mentre el d'Ignacio Garriga arribaria als 15 diputats a costa del PP i, en menor mesura, del PSC, que perdria entre 5 i 10 diputats.
Dretanització
Per primera vegada a la història, l'extrema dreta podria superar els 35 escons al Parlament, i sumaria més de la meitat de l'hemicicle amb els vots dels populars --que se situarien amb al voltant de 13-- i del partit de Carles Puigdemont, consolidant la dretanització de l'hemicicle. Tot això sense possibilitats d'entesa entre aquestes quatre formacions, que a excepció de la CUP representen l'ala més radical de l'eix independentista i, alhora, del contrari a la secessió i a qualsevol tipus de nacionalisme moderat.
Mentre sobre Aliança Catalana i Vox pesa un cordó sanitari imposat per una àmplia majoria de partits, inclòs Junts, el PP sí que ha pactat amb els de Santiago Abascal a nivell estatal, però ni l'un ni l'altre estarien disposats a arribar a acords amb el PSC, encara que va ser una hipòtesi que es va contemplar durant els anys més complexos del procés.
Junts sí que va teixir una aliança --i fins i tot una coalició-- amb ERC, però els republicans rebutjarien qualsevol acostament amb Orriols, com sí que podrien explorar els postconvergents.
Majoria independentista
L'irrupció de l'extrema dreta independentista, d'altra banda, retornaria, encara que de manera molt ajustada, la majoria que el secessionisme va perdre a les passades eleccions. L'estancament dels socialistes, fruit del desgast de governar en minoria encara que corregible de cara al final de la legislatura si Salvador Illa aconsegueix que les seves promeses es tradueixin en resultats tangibles per a la ciutadania, situa ERC i Junts com a competidors --entre ells, i amb el Govern-- per posicions centrades, mentre la CUP, com els Comuns, aconsegueixen resistir.
Aquesta majoria seria impossible de traduir en acords, però podria augmentar --especialment en el cas dels republicans, que es refan després de l'última patacada electoral sota el lideratge d'Oriol Junqueras, malgrat els seus problemes interns-- si el PP necessita posar Vox al Govern després de les pròximes eleccions generals.
Això, expliquen els experts consultats, podria mobilitzar l'independentisme i l'esquerra, que també està pendent de com s'articula en clau nacional i de l'èxit o fracàs de les noves sigles.
Ni tan sols la sociovergència
Amb els números que reflecteixen les últimes enquestes, en qualsevol cas, ni tan sols PSC i Junts, el partit més castigat, sumarien els 68 escons que marquen la majoria al Parlament. El partit de Carles Puigdemont, que segueix fugit a Bèlgica i pendent de l'aplicació de l'amnistia, és dels que més marge té per pactar, però també és la formació amb més problemes d'identitat en l'actual context, per la qual cosa possiblement, encara que l'expresident repetirà com a candidat, la seva estratègia canviï completament per aleshores.
El resultat, en qualsevol cas, sembla ineludible. I Aliança té temps i marge per seguir menjant-li terreny, cosa que també pretenen PSC i ERC. El Govern, per la seva banda, confia en "acabar la feina ben feta" de cara al 2028 i poder repetir una majoria progressista que li doni continuïtat quatre anys més, però no sembla senzill quan la tendència és cap a la dreta i, sobretot, cap a la fragmentació. Mai abans tants partits per sobre dels 10 escons, i mai, a priori, tan complicat pactar en pro de l'estabilitat.