Durant dècades, una de les principals preocupacions de l'Estat social ha estat protegir el treballador davant el poder de les empreses. D'aquesta necessitat van néixer les lleis laborals, els convenis col·lectius i els mecanismes d'inspecció.

Tota força raonable, tenint en compte que deixar les condicions de treball exclusivament en mans dels empresaris mai no ha donat resultats encoratjadors. Tanmateix, la transformació de l'economia planteja una altra qüestió que mereix una atenció semblant: qui protegeix el ciutadà quan surt de la feina i es converteix en consumidor?

La pregunta no és menor. Vivim en una societat on gegants com Amazon, Google o les grans plataformes digitals acumulen una capacitat econòmica i tecnològica difícil d'imaginar fa només unes dècades. Empreses que coneixen els nostres hàbits, anticipen les nostres preferències i decideixen quins productes ens mostren. Tot això, naturalment, amb el noble propòsit de facilitar-nos la vida. I, de passada, vendre'ns unes quantes coses que probablement no necessitàvem.

El geògraf David Harvey sosté a Breu història del neoliberalisme (2005) que el neoliberalisme no consisteix simplement a retirar l'Estat de l'economia, sinó a reorientar el seu poder per afavorir determinades estructures de mercat. La distinció té la seva importància. Perquè quan algú reclama menys intervenció pública, convindria preguntar-li quina intervenció pretén eliminar exactament.

L'Estat sembla resultar força útil quan ha de garantir la propietat privada, rescatar entitats financeres o protegir els interessos empresarials. Una altra cosa és quan pretén inspeccionar, regular o imposar una multa a una gran companyia. Aleshores, pel que sembla, comença a convertir-se en una nosa.

I aquí apareix una particularitat interessant. A diferència del que passa en les relacions laborals, el conflicte entre empreses i consumidors no respon necessàriament a una divisió de classes. Un assalariat, un autònom o fins i tot un empresari poden trobar-se en una situació d'absoluta inferioritat davant una multinacional que estableix unilateralment les seves condicions comercials.

No cal ser marxista per advertir que la capacitat de negociació d'un ciutadà davant Amazon és, sent generosos, força limitada. Per això considero important l'existència d'un Ministeri de Consum amb competències reals.

No perquè els consumidors necessitem que un funcionari ens acompanyi al supermercat, sinó perquè algú ha de vetllar que les empreses compleixin unes regles mínimes. I, sobretot, perquè aquestes regles han de tenir conseqüències per a qui decideixi saltar-se-les.

Pensem en Ryanair. L'aerolínia irlandesa, l'habilitat de la qual per convertir qualsevol aspecte d'un viatge en un suplement de pagament resulta gairebé admirable, va rebre el 2024 una sanció de més de 107 milions d'euros per pràctiques que Consum va considerar abusives. Les multes imposades a cinc aerolínies van arribar conjuntament als 179 milions.

Les companyies han recorregut les decisions, com és el seu dret. Però l'episodi planteja una qüestió de fons: fins on pot arribar la llibertat empresarial quan entra en conflicte amb els drets dels passatgers.

Tampoc es va quedar enrere MediaMarkt, sancionada per anunciar falsos descomptes durant el Black Friday de 2023. Segons la investigació de Consum, alguns operadors havien incrementat prèviament els preus de determinats productes per després presentar-los com a grans descomptes.

Una estratègia comercial d'una sofisticació extraordinària: pujar el preu per poder-lo baixar. I, si cola, celebrar que el client marxi convençut d'haver fet el negoci de la seva vida.

El ministeri també ha sancionat Airbnb amb 64 milions d'euros per infraccions relacionades amb anuncis d'allotjaments turístics i a Lloguer Segur amb 3,6 milions per pràctiques abusives contra els seus llogaters. Són actuacions rellevants perquè afecten sectors on les empreses disposen d'una posició negociadora considerablement més favorable que la dels seus clients.

Seria injust, per tant, menysprear els avenços impulsats des de 2020. L'ampliació de les garanties legals de dos a tres anys, la protecció de consumidors vulnerables, les restriccions a la publicitat del joc i la nova Llei d'Atenció a la Clientela constitueixen reformes importants.

A més, les competències sancionadores reforçades durant l'etapa de Alberto Garzón han permès que el seu successor, Pablo Bustinduy, pugui actuar davant grans operadors econòmics. Una continuïtat administrativa que convindria valorar, encara que només sigui perquè en política no sempre és habitual que el que construeix un serveixi per a alguna cosa al següent.

Ara bé, tampoc cal convertir el ministeri en una institució venerable a la qual haguem d'agrair cada nota de premsa. Hi ha promeses que fa massa temps que esperen. La regulació de la publicitat d'aliments poc saludables dirigida a menors, anunciada durant l'etapa de Garzón, no va arribar a aprovar-se. La Llei de Consum Sostenible tampoc ha culminat la seva tramitació. I en àmbits com la publicitat encoberta dels influencers encara queda molt per fer.

Perquè anunciar investigacions està molt bé, però el veritablement interessant és saber quantes acaben en sancions, quantes són confirmades pels tribunals i quantes aconsegueixen modificar les pràctiques empresarials. De poc serveix disposar d'una legislació avançada si després el seu compliment depèn que algun inspector tingui un dia especialment inspirat.

Les multes tampoc no haurien de convertir-se en una simple despesa operativa per a empreses que facturen milers de milions.

I, per si faltava algun ingredient, s'acosta un nou escenari polític. Alberto Núñez Feijóo ha anunciat la seva intenció de reduir el nombre de ministeris, mentre Vox també defensa aprimar l'estructura del Govern. Per ara no existeix una proposta confirmada per suprimir específicament l'àrea de Consum, però la seva possible integració en un altre departament resulta perfectament compatible amb aquests plans.

Naturalment, tenir menys ministeris no significa necessàriament governar pitjor, de la mateixa manera que multiplicar-los tampoc garanteix una Administració més eficaç. La qüestió és què s'elimina exactament. Perquè una cosa és suprimir càrrecs i estructures redundants, i una altra força diferent és debilitar els instruments encarregats de vigilar les empreses.

Al final, la discussió no hauria de girar tant entorn de l'existència d'un ministeri amb un nom determinat com de la necessitat de disposar d'una autoritat pública capaç de defensar els consumidors. L'Estat fa més d'un segle que desenvolupa mecanismes per protegir els treballadors davant el poder empresarial.

Potser ha arribat el moment d'assumir que aquests mateixos ciutadans també necessiten protecció quan compren, lloguen o contracten serveis. I que deixar la seva sort exclusivament en mans de les grans companyies, per molta confiança que tinguem en les virtuts del lliure mercat, no sembla la idea més brillant del món.