Hi ha nits en què el periodisme decideix treure's el maquillatge de la tertúlia, dels crits, de la desinformació i mirar-se al mirall del que va ser i del que hauria de continuar sent.

Ha passat aquest dijous a Barcelona, durant la cerimònia de lliurament de la segona edició del Premi Pedro Vega, al Palau Macaya, que organitza Crónica Global.

En temps en què la informació circula a velocitat de vertigen i les pantalles premien l'ocurrència per sobre de la comprovació, escoltar aquells que encara entenen aquest ofici com una obligació cívica i no com un espectacle de varietats resulta gairebé subversiu.

Ho advertia Xavier Salvador en obrir l'acte: avui el foc tribal té massa narradors simpàtics, ràpids i ben il·luminats que han ocupat l'espai que les redaccions van cedir quan van començar a parlar com un comunicat.

Però la simpatia no verifica res. Davant de “l'influencer amb carnet de premsa” que demana el vot des de la columna o el plató, la memòria de Pedro Vega —aquell esperit irredempt que va passar per La Pirenaica, l'exili i la crònica política sense donar-se mai per redimit— recorda una regla elemental que avui sembla revolucionària: saber quan s'informa i quan es milita.

L'intervenció de Marcos Lamelas ha estat deliciosa, reconeixent que el periodisme no és un pilar sagrat de la civilització, sinó un ofici semblant al del lampista, dedicat la major part dels dies a desembussar desguassos a base de verificació i context.

Per la seva banda, Najat El Hachmi, que fa anys que demostra que escriure “sense permís” té un preu social en determinades taules de la ciutat, ha reivindicat la necessitat de donar veu a aquells que ningú escolta mentre es debat sobre ells.

Des de la distància, Rosa María Calaf ha posat l'accent ètic sobre l'exigència ètica de la professió en recordar que sense reporterisme sobre el terreny només queden versions interessades, i que el món necessita avui més que mai un periodisme que il·lumini en lloc d'incendiar.

El toc de qualitat ha arribat de la mà de Miguel Ángel Oliver, recuperant un teletip de l'agència Cifra de 1972 en què es recollia la detenció d'un jove activista Pedro Vega. I encara més valent, llançant un inaudit desig final: aspirar a ser l'últim president de l'agència pública escollit a proposta d'un Govern.

Els assistents a l'acte han sortit del Palau Macaya amb la sensació reconfortant que no tot està perdut en aquest ofici.

Mentre quedin periodistes disposats a embrutar-se les mans a les canonades de l'actualitat, a incomodar el poder sense demanar permís i a preferir la credibilitat a l'aplaudiment fàcil, l'esperit de Pedro Vega continuarà complint la seva funció: recordar-nos que els fets són fràgils i que explicar-los sense adjectius continua sent l'única trinxera que val la pena defensar.