L'ocell espinós és una novel·la de l'escriptora australiana Colleen McCullough la versió televisiva de la qual va triomfar i va escandalitzar a l'Espanya de principis dels anys 80.

La història explica la vida d'un capellà atractiu i ambiciós que va tenir una carrera meteòrica a la jerarquia catòlica sense renunciar a plaers tan terrenals com l'avarícia i la luxúria, dos dels pecats capitals del cristianisme.

Aquesta setmana, el papa Lleó XIV ha designat a Octavi Vilà com a nou arquebisbe de Barcelona, en substitució de Juan José Omella, i a alguns ens ha recordat el relat d'L'ocell espinós.

Vilà va arribar tard a la vida religiosa però després el seu ascens en l'escalafó eclesiàstic ha estat vertiginós. Va ingressar com a monjo a Poblet el 2005, amb 43 anys. El 2015, als 53, va ser ordenat sacerdot i abat del monestir. I nou anys després ja era bisbe de Girona.

Dos anys més tard ha escalat fins a l'Arquebisbat d'una de les arxidiòcesis més importants d'Occident per davant d'altres candidats favorits. No sembla que li falti ambició.

Però de la seva trajectòria també cal destacar un altre element que —com li passava al protagonista de la novel·la de McCullough— és poc compatible amb les virtuts que predica l'Església Catòlica: en aquest cas, el seu nacionalisme furibund.

Vilà ha presumit de mantenir un vincle especial amb dos dels principals líders del procés, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Amb el primer, fins i tot va compartir unes jornades de retir a Poblet —símbol del nacionalisme català—, mentre que el segon és un habitual del monestir.

L'any 2017, en ple procés, durant una trobada a Poblet amb l'historiador hispanista John H. Elliott, Vilà va arribar a comparar el desafiament independentista amb la Guerra dels Segadors -un altre símbol del nacionalisme català- i l'aleshores president Rajoy amb el Comte-duc d'Olivares.

Uns mesos abans de l'1-O, el nou arquebisbe de Barcelona va mostrar el seu suport al referèndum independentista il·legal. En una entrevista al diari Ara, Vilà va reivindicar el document Les arrels cristianes de Catalunya (un pamflet nacionalista signat pels bisbes catalans el 1985) i va demanar “respecte a la identitat cultural i lingüística del país” [en referència a Catalunya] i “que sigui el mateix país [també en referència a Catalunya] qui pugui decidir el tipus d'estructura política que ha de tenir”. “No prenem oficialment partit per cap posició, però l'opció hauria de ser la que la majoria de la població decideixi”, va afegir, assumint el relat indepe de l'època.

El 2 d'octubre, després de l'actuació policial contra l'1-O sota mandat judicial, Vilà -aleshores abat de Poblet- es va afanyar a signar un document amb altres abats i priors en què deia que “el moviment polític i social català ha estat sempre immensament i majoritàriament pacífic i voler aturar-lo amb violència no és mai prou justificable ni prou proporcionat, ni tampoc elimina ni soluciona sinó que agreuja el problema existent”.

Tanmateix, no va dir ni piu de l'assetjament violent a la comitiva judicial per part de milers d'independentistes al Departament d'Economia unes setmanes abans. Ni va obrir la boca dos anys després, amb els violents aldarulls amb motiu de la sentència del procés.

Així les coses, no sorprèn, per tant, que des de Waterloo (“una bona notícia” per “la seva sensibilitat sobre la realitat nacional catalana”) i des de les files de Junts i de la vella Convergència celebrin avui el nomenament com un triomf propi.

Fins i tot l'alcalde de Girona, Lluc Salellas (de la CUP), s'ha felicitat pel seu nomenament: “Coneixeu el país i compartiu els valors de la catalanitat”.

No estranya que el president de la Generalitat, Salvador Illa, s'hagi limitat a enviar-li una escueta felicitació. Pocs dubten que els nacionalistes li han marcat un altre gol al dirigent socialista.

O, el que seria encara més tràgic per a Catalunya, potser no.