A Catalunya hi ha poques coses tan previsibles com la imprevisibilitat de Rodalies.

És igual que plogui, que faci sol o que el cel estigui completament serè. És igual que sigui dilluns, divendres o diumenge. Sempre sembla que hi ha algun motiu perquè els trens no arribin a l'hora. I el que és realment preocupant és que hem deixat de sorprendre'ns.

Aquest dilluns, 9 de novembre, milers d'usuaris han tornat a enfrontar-se a retards, cancel·lacions i alteracions del servei. Fins i tot des de Renfe s'ha anunciat que la totalitat de les seves línies anava amb demores —cosa que sí que és realment sorprenent perquè, segons la seva web, tot el servei sol anar a temps…—

Aquesta vegada, l'origen del caos apunta a un conflicte laboral amb els maquinistes, que han començat a evidenciar el seu malestar abans de les jornades de vaga previstes per a aquesta setmana.

Una situació que, un cop més, ha deixat els passatgers atrapats en una incertesa que coneixen massa bé.

Cal deixar clar que els maquinistes tenen tot el dret del món a reivindicar millors condicions laborals. Especialment quan les seves exigències estan relacionades amb la seguretat ferroviària. Perquè, vist el que s'ha vist, reclamar garanties per exercir la seva feina no sembla precisament un caprici.

Ningú hauria de pujar a un tren preguntant-se si les infraestructures per on circula reuneixen les condicions necessàries.

Però defensar els seus drets no hauria de ser incompatible amb mostrar certa empatia cap a qui depèn d'aquest mateix servei per arribar a treballar, estudiar o acudir a una cita mèdica.

Avançar una protesta abans de les dates anunciades, si això és el que ha passat, suposa traslladar el conflicte a una ciutadania que no en té cap responsabilitat. I que, a més, fa massa temps que suporta les conseqüències d'un sistema ferroviari que sembla funcionar a base de pedaços.

Perquè el problema de Rodalies no comença ni acaba amb els maquinistes. El problema és molt més profund. És una infraestructura envellida, amb trams que arrosseguen anys de manteniment insuficient i una xarxa la fragilitat de la qual queda al descobert davant de qualsevol contratemps.

Un dia és la pluja. Un altre, una avaria. L'endemà, el robatori d'uns metres de coure. I quan no passa res d'això, apareix una incidència l'explicació de la qual difícilment arriba a entendre el passatger.

El resultat sempre és el mateix: trens que no arriben, horaris que no es compleixen i usuaris que han de reorganitzar les seves vides al voltant d'un servei públic que hauria de facilitar-los la mobilitat, no complicar-la: Hi ha estudis que demostren que hi ha qui ha arribat a plantejar-se un canvi de feina per culpa de Rodalies!

I fins a arribar a tal extrem, hem normalitzat el que mai hauria de ser normal. Sortir de casa una hora abans per si de cas. Consultar compulsivament les aplicacions per comprovar si el tren circula. Avisar a la feina que arribarem tard fins i tot abans de sortir de casa. O assumir que comprar un bitllet ha deixat de ser garantia d'arribar al destí a l'hora prevista.

I mentre uns i altres es culpen, el ciutadà continua esperant a l'andana.

Els maquinistes mereixen treballar amb seguretat. Els usuaris mereixen viatjar amb puntualitat. I les administracions tenen l'obligació de garantir ambdues coses. Perquè el transport públic no pot continuar funcionant com una loteria en què sempre perd el mateix. O el que és pitjor: com una ruleta russa.

El que és realment greu de Rodalies ja no és que falli. És que ningú espera que funcioni.