Trenta mil places. És el que la Generalitat haurà de cobrir abans de 2030, quan es jubili el 12% de la seva plantilla.

A principis d'octubre el conseller de Presidència, Albert Dalmau, va presentar la reforma de l'Escola d'Administració Pública per sortir a buscar opositors a les facultats i a la FP, amb beques per a qui prepari les proves. L'Escola té diagnòstic propi. Als joves de Catalunya els falta vocació.

Un mes després, el Centre d'Estudis d'Opinió va publicar la seva enquesta Òmnibus. El 64% dels catalans voldria ser funcionari si pogués. Entre els 35 i els 49 anys la xifra puja al 72,9%. Catalunya vol la plaça, però l'oposició ja li ve bastant menys de gust.

La dada desmunta de pas una temptació còmoda, la de carregar-ho tot a la generació dels auriculars. Hi ha massa adults a la fotografia que s'ha publicat. Contestar “si pogués” al CEO surt gratis i no obliga a matricular-se a cap acadèmia. Retrata, això sí, un ideal molt estès, el de treballar tan lluny com es pugui de la incertesa.

Convé mirar llavors què fa la gent quan no respon enquestes. L'Enquesta de Població Activa del tercer trimestre situa Catalunya en 3.999.900 ocupats, un rècord.

Des de 2002 els assalariats del sector privat han passat de dos a tres milions i els del públic, de 290.000 a 480.000. L'ocupació pública ha crescut un 66%. Els treballadors per compte propi, els autònoms, segueixen on eren, voltant el mig milió.

L'aversió al risc s'aprèn a casa, i a Catalunya s'aprèn durant molts anys. Només el 17,6% dels catalans d'entre 16 i 34 anys viu fora de la llar familiar, segons l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut. Fins ben entrada la trentena se sopa cada nit amb l'opinió dels pares sobre la feina.

I els pares opinen. Una enquesta de 2024 a progenitors d'alumnes de secundària, recollida per Funcas, mostra que el 45% aconsellaria als seus fills ser funcionaris. Només l'11% els recomanaria muntar una empresa. Després aquests mateixos adults lamenten la manca d'iniciativa dels nois. Els han assenyalat la sortida d'emergència i els estranya que no pugin a la teulada.

El sociòleg Gøsta Esping-Andersen va descriure el sud d'Europa com un règim familista, on la família fa la feina que al nord fa l'Estat. Aquí la casa paterna funciona com a assegurança d'atur i com a banc. Protegeix, i la protecció es paga.

Un fill que depèn dels seus pares per emancipar-se no es jugarà els diners de la casa en un negoci propi. Encara menys si ha estat el projecte de tota la família.

Aquest 72,9% entre els 35 i els 49 anys té la seva biografia. És la generació que va entrar al mercat laboral amb la crisi de 2008 i va veure tancar el comerç del veí, a vegades el del pare. Va aprendre que el risc es paga amb la casa. Els seus fills escolten ara aquesta lliçó a la taula.

El fracàs tampoc ajuda. Espanya no va aprovar fins a 2015 una llei de segona oportunitat per a particulars i autònoms, i una fallida segueix perseguint durant anys qui la signa. A Silicon Valley qui fracassa torna a la ronda de finançament. Aquí retorna a casa dels seus pares.

Res d'això converteix ningú en gandul. Aprovar certes oposicions exigeix una disciplina que més d'un empresari no suportaria. I la cautela té base material. Algunes dades conegudes: vuit de cada deu autònoms treballen més de 40 hores setmanals i més del 40% creu que guanyaria més per compte d'altri.

Amb un lloguer a Barcelona o a Madrid que no perdona, triar la nòmina no és caprici, sinó mera aritmètica.

Si emprendre s'ha tornat irracional és perquè algú ho ha fet irracional. La quota d'autònoms es paga des del primer mes i qualsevol llicència municipal es mesura en trimestres. Els mateixos polítics que aplaudeixen l'emprenedor en un auditori li compliquen la vida a la finestreta.

Catalunya porta segle i mig explicant-se una història de tallers i petites fàbriques aixecats amb estalvi i jornades interminables. Molt romanticisme identitari el que abunda amb aquesta narrativa històrica. Hi va haver també proteccionisme i salaris de misèria, que l'èpica sol oblidar.

Queda, però, una idea que convindria conservar: la prosperitat es produeix abans de repartir-se. D'aquella moral de sagristia calvinista, practicada sense canviar de parròquia, sobreviu el dret a gaudir dels resultats. L'obligació cotitza a la baixa.

La Generalitat sortirà a buscar els seus trenta mil opositors. Ningú té obligació de fundar una empresa. Però algú haurà de seguir aixecant la persiana cada dilluns i esbrinar si aquell mes arriba per pagar les nòmines. També les d'aquells que van aconsellar als seus fills que no es fiquessin en embolics.