El 13 d'octubre, a Espejo Público, Susanna Griso va preguntar a Montse Mínguez pels pisos de la seva parella. La portaveu del PSOE va respondre amb una frase que hauria signat qualsevol associació de propietaris: “Si hi ha un llogater que no paga, se'l desnonarà”. Tres dies després dimitia de tot. El seu cap de files, Pedro Sánchez, va explicar des de Brussel·les que estava “trencada”. De com estan els llogaters de Lleida que no van poder pagar, res se'n sap.

Convé mirar la lletra petita. Sergi Vélez dirigeix Nest Capital, un grup lleidatà la societat de lloguer del qual gestiona almenys 30 habitatges. Les seves inversions immobiliàries ronden els 6,2 milions d'euros i les rendes, els 471.000 euros a l'any. Té a més dues societats a Panamà, aquell país on les empreses familiars van a prendre l'aire. Mínguez, que declara tres habitatges al seu nom, ho va definir com “una empresa familiar que ho fa bé”. Va acabar admetent que la seva parella és un gran tenidor. Els fons voltor, pel que sembla, també tenen pare i mare.

Res d'això no és il·legal, i ella ho va repetir diverses vegades: paga impostos i compleix la llei catalana d'habitatge. Quan el focus estava sobre Urbagestión, la pime propietària del pis de Maricarmen, la ministra Isabel Rodríguez la va anomenar “molt voltor i molt carronyaire”. A aquella mercantil complir la llei no li va servir de res. La mateixa Mínguez havia plantejat el debat com una elecció entre fons voltor i famílies. Quan el voltor va resultar dormir a casa, la vara de mesurar va canviar de mà i va passar a dir-se família.

El cas de Ada Colau té més ofici. L'exalcaldessa ha fet de la condició de víctima una carrera completa. Al desembre de 2023, quan una jutgessa va arxivar la querella del fons Vauras, Colau sumava 15 causes arxivades i va concloure que el lawfare li havia costat l'alcaldia. En aquella interlocutòria la jutgessa li va donar la raó, i cal dir-ho. Però d'aquí a explicar amb togues el seu tercer lloc a les municipals d'aquell any hi ha un salt que cap tribunal va avalar. Els votants de Jaume Collboni i de Xavier Trias, pel que sembla, eren lobbies.

En aquesta casa coneixem l'altra cara d'aquesta guerra judicial. Mentre Colau denunciava que els poderosos feien servir els jutjats per desgastar-la, l'Ajuntament que presidia va portar una i altra vegada als tribunals a Crónica Global i a Metrópoli Abierta amb els serveis jurídics municipals. Amb advocats pagats per tots els barcelonins. Aquest diari ho va explicar durant anys. Cap d'aquelles demandes va prosperar. La guerra judicial, vista des de l'alcaldia, s'anomenava defensa institucional. Vista des del banc dels acusats, persecució. És la mateixa toga, només canvia el costat de la taula.

El 29 de setembre, a Cafè d'Idees (La2Cat), Colau va estrenar nou botxí: el mercat. Va explicar amb els ulls humits que havia deixat el pis on va viure 15 anys perquè ja no el podia pagar. Que des del divorci li costava arribar a final de mes. Que ara compartia casa amb un familiar. El relat va córrer per les xarxes, aquella residència social on tan còmoda viu, i la va portar en volandes a la candidatura del Front Ampli pel 29 de novembre.

Aquest diari publica avui com va passar l'estiu la desnonada. El cap de setmana del 8 d'agost, quan encara vivia al pis que no podia pagar, va dormir amb la seva parella a l'Hostal Empúries de L'Escala. Primera línia de mar, quatre estrelles, tarifes que en temporada alta rarament baixen dels 300 euros la nit. Va sopar al restaurant de l'hotel sense mirar la columna de la dreta de la carta. Va dinar a El Motel de Figueres, on abans s'hi van asseure Joan Carles I i Margaret Thatcher. Del Bloc Llavors, l'edifici del Poble-sec els desnonaments del qual va combatre, al Portitxol hi ha una estona d'autopista. Ideològicament, força més.

Hi ha una objecció seriosa: una nit d'hotel no desmenteix unes dificultats econòmiques, i ningú ha de viure com un cartoixà per defensar els llogaters. Engels va treballar a la fàbrica de la seva família a Manchester i va escriure com ningú sobre la classe obrera anglesa.

I aquí hi ha el nus de la qüestió. Colau va convertir la seva vida privada en argument de campanya. Va ser ella qui va asseure en un plató el lloguer, el divorci i el final de mes. Quan una candidata demana el vot amb la seva biografia, tota ella queda sotmesa a examen, inclosa la nit a L'Escala. El que se li retreu no és el sopar, és haver presentat la penúria com a credencial.

El moralista francès La Rochefoucauld va deixar escrit que la hipocresia és l'homenatge que el vici ret a la virtut. Ningú no amaga el que no l'avergonyeix. Si Mínguez rebateja un gran tenidor com a empresa familiar i Colau guarda el quatre estrelles darrere el relat del desnonament, és perquè totes dues saben què pensen els seus votants dels rendistes i dels hotels a primera línia de mar. L'homenatge hi és. La virtut es va quedar a Lleida, o a l'habitació amb vistes.

Colau cobrava uns 100.000 euros com a alcaldessa. Va perdre la vara el 2023 i, segons la seva versió, els ingressos van baixar i les despeses no. Seria injust dir que torna per la nòmina. Seria ingenu no veure que la nòmina política torna amb ella. Barcelona, que va governar vuit anys amb l'habitatge per bandera, no va sortir d'aquesta etapa amb lloguers més barats. L'alcaldessa, almenys, sí que sap ara què costa un pis a la ciutat que va deixar.

Sánchez va atribuir la dimissió de Mínguez a l'odi i la violència contra els polítics i les seves famílies. És la versió socialista del lawfare: quan falla la coherència, la culpa és de qui pregunta. El Sindicat de Llogateres, poc sospitós de treballar per Gènova, va anomenar el PSOE partit de rendistes i li va dirigir la seva vaga. Al Front Ampli, Rufián es va apartar, Podemos només va signar en tres comunitats i la candidatura descansa en una única cosa: la credibilitat d'algú que diu saber què és no arribar a final de mes.

A Madrid, Colau es va presentar com una “dona imperfecta” i amb “contradiccions”. Ho va dir abans que ningú preguntés. És l'avantatge de la víctima professional: sempre arriba primer.

Mínguez va dir que al llogater que no paga se'l desnonarà. Al polític que no quadra, també.