Quin merder de país!
"La legislatura ha mort per l'habitatge i cap partit arriba a la campanya amb un pla per resoldre el problema; ens esperen set setmanes de llums curtes, amb els sindicats en mode electoral i els platós convertits en ring"
El 2 d'octubre el Congrés va tombar els decrets d'habitatge del Govern. El primer, que impedia desnonar famílies vulnerables, va caure amb els vots de PP, Vox, Junts i UPN. El segon, la renovació automàtica dels lloguers, va sumar també el rebuig de PNB i Coalició Canària. El passat dia 5, Pedro Sánchez va dissoldre les Corts. Votarem el 29 de novembre.
És a dir: una legislatura sencera s'enfonsa pel problema que més angoixa els espanyols. I cap dels que l'han enfonsat té per a aquest problema una resposta que vagi més enllà del decret propi o del veto a l'aliè.
Queden set setmanes i se'ns faran eternes.
Convé posar damunt la taula el que està en joc, perquè als mítings no hi apareixerà. El Banc d'Espanya calcula que falten unes 600.000 vivendes. La fecunditat ronda 1,1 fills per dona, una de les més baixes d'Europa, i d'aquesta xifra depenen les pensions i l'escola d'aquí a vint anys.
El sistema de finançament autonòmic s'havia de revisar el 2014 i segueix vigent, caducat, mentre cada Govern el va apedaçant segons qui li deixi els vots. Espanya acumula vuit lleis educatives en democràcia, gairebé una per cada canvi de majoria. L'atenció primària es queda sense metges, i els que queden estan en peu de guerra contra l'Estatut Marc.
Cap d'aquests assumptes es resol en una legislatura. Tots empitjoren en cada una.
I aquí rau el nus de la qüestió. L'esquerra ha convertit el problema d'accés a l'habitatge en un relat de propietaris bons i propietaris dolents, amb topalls i pròrrogues que reparteixen l'escassetat sense reduir-la. Al davant, la dreta parla d'okupes i de seguretat jurídica, i promet sòl sense posar mai xifres ni terminis. Totes dues tenen part de raó i totes dues ho saben.
Ni uns ni altres ho admetran abans del 29 de novembre, perquè reconèixer la meitat del diagnòstic de l'adversari es paga a les urnes. Amb la sanitat passa el mateix: ja és un rànquing de llistes d'espera autonòmiques que cada partit llegeix segons el color del conseller. I amb el territori, on el finançament singular de Catalunya és pacte d'Estat o traïdoria a la pàtria segons qui el signi.
Max Weber va escriure el 1919 que la política consisteix a perforar lentament i tenaçment taulers durs, amb passió i mesura alhora. Els nostres partits han invertit la fórmula. Molta passió, cap mesura, i canvi de tauler cada cop que canvia el líder.
L'objecció té resposta, i no és dolenta. Ningú guanya unes eleccions prometent resultats per al 2050. El votant jutja a quatre anys i castiga les reformes el cost de les quals paga avui i el benefici de les quals cobrarà un altre.
Però la història desmenteix l'excusa. Els Pactes de la Moncloa es van signar el 1977, amb la inflació per sobre del 26%. El Pacte de Toledo sobre pensions va néixer el 1995 i va sobreviure, amb pedaços, a Governs de tots els colors. Va ser possible fins i tot amb partits més dèbils que els d'ara.
El maig de 2021 el Govern socialista va presentar Espanya 2050, més de sis-centes pàgines de l'Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia amb nou desafiaments i cinquanta objectius. La Moncloa ho va fer servir per una foto i ho va guardar en un calaix. L'oposició ho va despatxar com a propaganda sense llegir-ho. Avui ningú no ho cita. Adéu als pactes d'Estat just quan més falta fan. Adéu a qualsevol indici de consens sobre habitatge, pensions, escola o finançament.
La polarització rendeix, i molt. Cada bloc mobilitza més amb la por a l'altre que amb un projecte propi. El PSOE necessita el PP abraçat a Vox per omplir els seus mítings. Al PP li basta amb ensenyar el PSOE del braç de Junts i Bildu.
Els sindicats han decidit no quedar-se fora del repartiment. CCOO i UGT van acordar el 5 d'octubre una vaga general de 24 hores per l'habitatge, que han convocat per a l'11 de novembre. Seria la primera contra un Govern de Sánchez, que no la va patir ni amb la inflació desbocada després de la invasió d'Ucraïna. Per molt que el comunicat ho dissimuli, la protesta té un destinatari, i no és a la Moncloa.
L'última gran vaga general per motius laborals va ser el novembre de 2012, amb Rajoy a la presidència. El comunicat apunta a les administracions i a la patronal. El calendari apunta a una altra banda. Un atur general convocat a les vigílies de les urnes, nascut de la derrota d'uns decrets del Govern, es llegeix com una vaga contra qui els va tombar. Les mateixes fonts sindicals es preguntaven fa deu dies contra qui aniria. Ja ho saben. El problema de l'habitatge és real. Gastar l'arma més seriosa del sindicalisme en una campanya la devalua per quan faci falta de veritat.
Les tertúlies faran la resta. Hi haurà set setmanes de platós amb un tertulià de guàrdia per bloc, que arriba amb l'argumentari del partit escrit al mòbil i marxa sense haver dit quant costa aixecar un habitatge protegit ni quants metges de família es jubilen aquesta dècada. El format de difusió social en què vivim immersos premia el tall de quinze segons que circula per les xarxes. La xifra que obliga a pensar no hi cap. Es pot passar una tarda sencera davant del televisor sense escoltar ni una sola proposta amb sentit comú. Feu la prova.
La factura la paga el llogater de 35 anys que segueix compartint pis. I també el pacient que espera una ressonància des de la primavera.
Durant set setmanes sentirem als mítings i als platós que Espanya es trenca, que Espanya s'enfonsa (i fins i tot que Espanya va bé malgrat l'habitatge). Molts votants resumiran la campanya a la barra del bar amb una sola frase: quin merder de país.
S'equivoquen de subjecte. El país aguanta, fins i tot amb 600.000 vivendes que falten i amb nens que no neixen. Qui no aprova un examen a trenta anys és la seva política.
