Ada Colau o el retorn d'una estrella
"Quines voltes fa la vida. Com són aquestes estrelles rutilants de la democràcia. No saben admetre quan va passar el seu temps. Sempre es creuen necessàries, com si vinguessin a salvar-nos"
No sabia què escriure aquí. Després de passar uns dies a Barcelona amb motiu de l'exitós Desperta BCN! que organitza aquesta casa, estava decidit a reflexionar sobre les dues Catalunyes que vaig trobar en la meva visita: una és la real i l'altra és la que es veu a TV3. Però aquest és un assumpte massa trillat i, a més, aquesta actualitat trepidant sempre et regala temes més candents.
Com que Pedro Sánchez va convocar eleccions generals, una altra opció era entrellaçar les coses sobre aquesta comunitat, Catalunya, estimats lectors, i la meva, Euskadi, per allò de com en ambdues es votarà en una clau força diferent de la de la resta d'Espanya el proper 29 de novembre. L'eix nacionalista i aquestes coses tan vibrants, ja ho sabeu.
Un cop el Tribunal Constitucional va donar llum verda al blanqueig de Carles Puigdemont, ja la cosa estava clara. Tenia una oportunitat d'or per parlar sobre el fugit —ara ja serà no fugit, és clar—. Com que tinc memòria, volia recordar-vos que l'expresident de la Generalitat va arribar al càrrec perquè la CUP va vetar Artur Mas després que aquest últim guanyés unes eleccions autonòmiques.
De passada, volia tornar amb la matraca sobre la amnistia que es va treure de la màniga Sánchez. Admitir que aquest perdó obligatori ha servit per apaivagar els ànims independentistes no és obstacle per estar en contra d'alguna cosa que va suposar (i suposa) trepitjar l'ètica, saltar-se la raó i traïr als constitucionalistes de Catalunya i tota Espanya. I que es va fer, no es pot oblidar, a canvi dels vots en una investidura.
Però llavors va arribar ella.
Va tornar a refulgir una estrella del firmament polític. Va aparèixer de nou l'exdirigent de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i exalcaldessa de Barcelona. Ada Colau. Aquesta dirigent inigualable.
Ja ha escrit aquí el gran Ignasi Jorro que durant els seus vuit anys a l'Ajuntament, Colau va deixar "un reguitzell d'incompliments, actituds sectàries i, sobretot, inversions evitades". Res més a afegir. Perquè suposo que no es pot explicar millor.
La qüestió és que, a més de la seva qüestionable gestió a Barcelona, Colau ha fet moltes altres coses en la política nacional. Que preguntin a Podemos, on òbviament la coneixen bé. Que li preguntin, en concret, als dirigents de Podemos abans del cataclisme de la separació. Que preguntin a errejonistes i pablistes, per ser més exactes.
Ara, com són les coses, Colau apareix com una suposada candidata de consens que podria limar asprors entre les diferents faccions del pretès Front Ampli. Quines voltes fa la vida. Com són aquestes estrelles rutilants de la democràcia. No saben admetre quan va passar el seu temps. Sempre es creuen necessàries, com si vinguessin a salvar-nos.
Els mitjans nacionals, sempre tan emetrentistes, és inevitable, presenten aquesta exregidora gairebé com una esperança per a l'electorat a l'esquerra del PSOE. Jo, en canvi, crec que aquesta candidatura, si es confirma, només contribuiria a enfonsar aquest espai polític i engrandir la victòria de PP i Vox el 29N.
