La Catalunya que ve
"L'últim sondeig electoral publicat empata Aliança Catalana amb el PSC en 30 escons i deixa una sola majoria operativa possible, la de PSC, ERC i Junts, amb 69 diputats. L'habitatge encapçala les preocupacions dels catalans, igual que va encapçalar els debats a BCN Desperta!"
Del 30 de setembre al 2 d'octubre, la Casa Seat del passeig de Gràcia va acollir una nova edició de BCN Desperta!
Vuitanta ponents i diversos centenars d'assistents en tres jornades. Pel fòrum que organitza el nostre grup mediàtic van passar empresaris de l'aigua i de l'energia, banquers, gestors d'hospitals, alcaldes metropolitans, dirigents polítics i gent de la mobilitat i dels viatges. L'habitatge va ocupar el centre del programa, i no per caprici nostre.
El que va sortir d'aquelles taules va ser una llarga llista de deures que s'assembla massa a la de fa cinc anys.
Pisos que no es construeixen al ritme que la demanda exigeix. Una escola que acumula conflictes i resultats que no remunten. Rodalies, que continua sent Rodalies.
Ningú va discutir el diagnòstic. El que ningú va saber dir és qui tindrà majoria per aplicar ni que sigui un tractament pal·liatiu.
Mentre a la Casa Seat es parlava d'això, Ipsos feia 2.000 entrevistes per a La Vanguardia. El treball de camp va ser del 23 de setembre a l'1 d'octubre, gairebé les mateixes dates. Convé posar damunt la taula el que va trobar.
El PSC cauria de 42 a 30 escons i perdria sis punts. Aliança Catalana passaria de 2 a 30 i empataria en escons amb els socialistes. Junts s'enfonsaria de 35 a 16. ERC seria l'únic partit tradicional que resisteix, amb 23, tres més. Vox pujaria a 18, set més, i el PP baixaria a 11. Els Comuns es quedarien en 4 i la CUP en 3.
Ara, les sumes. L'esquerra sencera, PSC, ERC, Comuns i CUP, reuniria 60 diputats, a vuit de l'absoluta.
El bloc independentista arribaria a 72, majoria folgada, amb un detall: la seva primera força seria Orriols, amb qui ERC no s'asseurà, i Aliança més Junts es queden en 46.
Les dretes, si es compta Junts amb Aliança, Vox i PP, arribarien a 75. Un catalanisme de Ripoll i un espanyolisme de Garriga no comparteixen Govern.
L'única majoria operativa és la de PSC, ERC i Junts, 69 escons, un per sobre del mínim. És a dir: l'estabilitat depèn que socialistes i postconvergents, que fa una dècada que es tracten com a enemics, signin alguna cosa junts.
I aquí hi ha el nus de la qüestió. El que es fragmenta no és només el Parlament.
La meitat dels catalans creu que el país va per mal camí i només un de cada cinc pensa que va en la bona direcció.
Entre els joves, les opinions negatives arriben al 60%. Un terç cita l'habitatge com a primer problema. L'immigració és el segon. Entre els votants de Junts i del PP apareix gairebé empatada una tercera preocupació que ho diu tot: la pròpia política.
Les transferències expliquen la resta. El PSC només reté el 62% dels qui van votar Illa el 2024, i un de cada deu se n'aniria amb Aliança. Junts conserva el 44% dels seus electors i un terç se n'aniria amb Orriols. Aliança també pesca a ERC: un 12%. El vot que abans buscava partits d'ordre se'n va als extrems.
Giovanni Sartori va descriure als anys setanta el que va anomenar pluralisme polaritzat: molts partits, pols cada cop més allunyats, un centre que governa gairebé per defecte i una competència centrífuga en què es guanya més allunyant-se que acostant-se.
Ho va pensar per a la Itàlia d'aleshores. Catalunya ho reprodueix avui amb força fidelitat, només que amb dos eixos de polarització en lloc d'un.
El que passi a Madrid pot accelerar la deriva. Si el cicle polític espanyol canvia i el PP necessita Vox per arribar a la Moncloa, cadascun dels dos extrems tindrà l'enemic perfecte per créixer a Catalunya.
A l'independentisme li donen 72 escons sense la meitat dels vots i sense projecte. El procés hivern. El nacionalisme, no: ha canviat de pell i ara parla d'immigració.
El PSC té una resposta, i no és dolenta. Continua empatat al capdavant, queda any i mig llarg de legislatura i una enquesta no és una foto fixa.
A la seu socialista del carrer Pallars confien que la por a Aliança retorni el vot útil. Només que la foto té detalls difícils de retocar.
L'aprovació del Govern ha caigut nou punts en un any, igual que la d'Illa, que es queda en el 36%. I creix la percepció que no compleix el que va prometre. Les promeses pendents tenen noms concrets: habitatge, escola, trens. Els mateixos assumptes que van ocupar tres dies de debat al passeig de Gràcia.
Toca preguntar-se qui guanya. Orriols i Garriga guanyen sense necessitat de governar, perquè el seu negoci és la queixa.
Junts paga la factura d'haver volgut competir amb Ripoll en el seu propi terreny. ERC sobreviu com a frontissa, amb Rufián com a únic líder aprovat per més de la meitat dels catalans. Puigdemont, amb un 67% de suspensos, ja no és actiu de ningú.
Qui paga és el jove que busca pis a l'Eixample, la família que espera plaça en una escola amb plantilla estable i l'usuari de la R2 de Rodalies que arriba tard per tercera vegada aquesta setmana.
El centre català va ocupar durant dècades l'espai des d'on es governava aquest país. CiU ho va convertir en programa i el seny en mètode.
Junts ho va abandonar per la via unilateral i ara corre darrere d'Aliança. El PP català no ha sabut heretar-ho. El PSC l'ocupa a mitges i amb desgast.
El seny no figura en cap papereta.
A la Casa Seat, centenars de persones van parlar durant tres dies de habitatge, escola i mobilitat.
El proper Govern necessitarà algú que sumi 68 per fer alguna cosa amb el que s'hi va dir.
Avui, segons la demoscòpia, aquest algú només existeix si tres partits que no es suporten decideixen suportar-se. La Catalunya que ve torna a fer por.
