Per a molts joves espanyols, tenir un habitatge en propietat comença a assemblar-se més a un accident successori que a un projecte de vida. Pots estudiar, treballar, estalviar, intentar progressar i fer totes aquelles coses que ens van dir que calia fer per forjar-se un futur. Però, arribat el moment, els comptes continuen sense sortir.
Fins que mor un avi.
És desagradable escriure-ho. Molt més pensar-ho. Però potser hauríem de començar a parlar d'habitatge amb la mateixa cruesa amb què l'habitatge condiciona les nostres vides.
Comprar un habitatge s'ha convertit per a una part important de la meva generació en una aspiració cada cop més remota. Però és que llogar-lo comença a ser-ho també.
Viure sol és un luxe per al gruix dels joves; compartir pis, que durant anys va ser l'alternativa barata, tampoc ho és tant; i romandre a prop del lloc on un ha nascut, treballa, té la família i ha construït la seva vida s'està convertint en un altre privilegi.
Així que fem mans i mànigues: compartim, ens allunyem o tornem a casa dels nostres pares. I dediquem una part desmesurada del sou a pagar el lloguer. Renunciem a estalviar perquè primer cal pagar el mes que tenim al davant. I esperem.
A què?
Aquesta és potser la pregunta més incòmoda.
Perquè massa vegades la possibilitat real d'accedir a un habitatge en propietat apareix quan mor algú de la família. Quan heretem un pis o una part d'ell. O quan aquell familiar que va comprar fa anys i té un segon habitatge i ens pot permetre aquell estrany oasi immobiliari que tots coneixem: el “lloguer d'amic”.
La paradoxa és força cruel. La generació que hauria d'estar construint el seu patrimoni depèn cada cop més del patrimoni que van construir les anteriors.
I mentrestant hem decidit combatre una crisi estructural a cop de pedaç.
Regular el mercat del lloguer pot ser necessari. No tinc cap problema ideològic amb que una administració intervingui en un mercat quan existeix una situació que exigeix fer-ho. Però, si s'intervé, caldrà fer-ho bé.
Perquè limitar preus mentre escasseja l'habitatge disponible tampoc construeix ni una sola casa.
Tampoc aconsegueix per si sol que un propietari que té por de llogar posi el seu pis al mercat. I si una part de l'oferta troba una sortida més atractiva o segura en el lloguer de temporada, el jove que busca un habitatge habitual continua exactament on era: refrescant portals immobiliaris per descobrir que hi ha vint persones interessades en el mateix pis.
Hem aconseguit una cosa força extraordinària: que estiguin enfadats tant els qui lloguen com els qui posen els seus habitatges en lloguer.
Els primers perquè els preus són inassumibles i l'oferta insuficient. Els segons perquè senten que cada nova norma augmenta les seves obligacions, els seus riscos o la seva inseguretat jurídica. I entre uns i altres, les administracions lleven anys legislant sobre les conseqüències mentre l'origen del problema continua allà.
Falten habitatges.
Falta habitatge assequible. Falta habitatge social. Falta construir. Falta mobilitzar el que ja existeix. Falten incentius i garanties perquè el petit propietari vulgui llogar. I sobra una burocràcia capaç de convertir qualsevol projecte de construcció en una cursa d'obstacles.
Als seus 87 anys, el seu desnonament ha aconseguit el que tants altres no van aconseguir: tornar a treure l'habitatge al carrer. La seva història ha omplert titulars, discursos polítics i manifestacions. S'ha convertit en símbol d'un problema que, però, existia molt abans que coneguéssim el seu nom.
I pobra Maricarmen, perquè a aquestes alçades tothom sembla necessitar un bocí d'ella.
Uns per demostrar el fracàs del mercat. Altres per demostrar el fracàs del Govern. Uns per exigir més intervenció. Altres per denunciar-ne les conseqüències. I entre tanta pancarta resulta fàcil oblidar que darrere del símbol hi ha una senyora de 87 anys i que darrere d'ella hi ha milers d'històries que mai han obert un informatiu.
Cal protegir les persones vulnerables davant un desnonament, però també el petit propietari que no pot convertir-se en el substitut dels serveis socials.
Cal intervenir quan sigui necessari, però assumir que cap regulació substitueix els habitatges que no existeixen.
Cal perseguir abusos, però també aconseguir que resulti atractiu treure pisos al lloguer habitual.
I, sobretot, caldrà acceptar d'una vegada que l'habitatge no pot continuar sent el camp de batalla on cada partit assaja la seva ideologia mentre una generació sencera espera.
Calculem quant hauríem d'estalviar per a una entrada mentre paguem un lloguer que ens impedeix estalviar per a aquesta entrada.
Calculem fins on podem allunyar-nos de Barcelona sense convertir el trajecte a la feina en una segona jornada laboral. I calculem si podem permetre'ns viure sols, compartir o tornar amb els nostres pares.
I la conclusió continua sent la mateixa: mentre els polítics posen pedaços, nosaltres continuem fent malabars amb els números.