L'any 1956 el pare de María del Carmen Abascal va signar el contracte de lloguer d'un pis al Retiro madrileny. Allà hi va viure ella amb els seus pares, i allà s'hi va quedar quan van morir. Setanta anys després, dimecres passat, una comissió judicial la va fer fora al quart intent. Té 87 anys. Dissabte a la nit un centenar llarg de tendes de campanya ocupava la Puerta del Sol en el seu nom.

La lletra petita és menys èpica que la pancarta. Maricarmen era segona subrogada d'un contracte de renda antiga, una figura que la llei de 1994 va condemnar a extingir-se. El Suprem va donar la raó al propietari i la resta va ser qüestió de calendari. Aquella llei la va aprovar un Govern de Felipe González amb una premissa que el temps ha desmentit: que els llogaters moririen abans.

Pedro Sánchez va parlar de “tragèdia social”. Marx va deixar escrit que la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa. La tragèdia l'ha posada una anciana en cadira de rodes. De la farsa se n'encarrega l'esquerra que viu a l'esquerra del PSOE, que ha vist a Sol l'ocasió de ressuscitar el que les urnes fa temps que enterren.

Pablo Iglesias ja compara Maricarmen amb Rosa Parks. Irene Montero demana expropiar 650.000 habitatges i rebutja negociar amb Junts, els vots dels quals fan falta per aprovar el decret que ella mateixa reclama. Sumar, que seu al Consell de Ministres, va amenaçar de no assistir al Consell de Ministres. Protestar contra un mateix té el seu mèrit.

Quan van tenir les claus, no els va anar millor. Ada Colau va arribar a l'alcaldia de Barcelona des de la PAH i va aprovar reservar el 30% de cada promoció a habitatge protegit. Vuit anys després, la mesura ha donat 34 pisos, segons fonts municipals. El que sí que va aconseguir va ser que els promotors marxessin a construir a una altra banda. Unidas Podemos i després Sumar han compartit Govern des de 2020 amb l'habitatge com a bandera, i el més durador que han deixat és un escut antidesnonaments pensat per a una pandèmia i renovat a cop de pròrroga.

I aquí hi ha el nus de la qüestió. Espanya ha canviat de forma mentre les seves administracions dormien. Maricarmen és, sense voler-ho, el millor exemple. L'any 1956 el normal era que els avis acabessin els seus dies a casa d'un fill, i que un habitatge servís a tres generacions. Avui els grans viuen més i viuen sols, sovint al pis on van criar uns fills que van marxar fa trenta anys. Ningú no els ho retreu. Però cadascun d'aquests pisos és un habitatge que no torna al mercat en dècades.

La resta de la societat s'ha anat partint en unitats cada cop més petites. Un divorci amb custòdia compartida exigeix dues cases amb habitació per als nens on abans n'hi havia prou amb una. Si la parella tria la casa niu, amb els fills quiets i els pares rotant, en calen tres. Una mare sola necessita un pis sencer pagat amb un sol sou. El país pot no guanyar un habitant i necessitar milers d'habitatges més cada any. Fa molt temps que hi ha més llars que famílies, i la política d'habitatge continua calculant com si fos al revés.

Aquí no hi ha fons voltor a qui culpar. Hi ha una migdiada llarga que comparteixen conservadors i socialdemòcrates. El franquisme va construir habitatge protegit per fer propietaris, i la democràcia va copiar el model: es pagava amb diners públics, es venia i al cap de pocs anys passava al mercat lliure. Ningú no va aixecar un parc públic de lloguer que sobrevisqués al seu inaugurador.

A Barcelona, Balears i Canàries el somni ha tingut un despertar pitjor. Les administracions van autoritzar el pis turístic com qui autoritza qualsevol activitat econòmica, sense preguntar-se on dormiria el cambrer que serveix el turista i la infermera que l'atén quan cau de la moto. Ningú no aprovaria un polígon industrial sense calcular l'aigua que consumirà. Amb el turisme es va fer exactament això amb l'habitatge. Avui qui treballa a Eivissa o a l'Eixample no pot viure-hi, i els governs que van donar les llicències han obert els ulls quan el problema ja no té solució barata. Han regulat tard i han regulat el símptoma.

Res d'això no eximeix la dreta. PP, Vox i Junts van tombar la moratòria al febrer sense oferir cap altra cosa, i Madrid fa anys que presumeix de no intervenir. L'enuig del carrer és legítim. El que no es justifica és que ho capitalitzin qui ja van governar i ara demanen expropiar el que no van saber construir.

Els mateixos partits que no s'entenen en això van saber pactar les pensions a Toledo fa trenta anys. L'explicació és menys noble que el sentit d'Estat. Els pensionistes voten massivament i són gairebé nou milions. Els llogaters joves voten menys i canvien de direcció cada dos anys, a vegades d'illa.

Els acampats de Sol han decidit no dormir a casa fins que algú els escolti. Als despatxos es dorm millor, i des de fa quaranta anys.

Aquest dimecres el grup editor d'aquest diari obre un esdeveniment de tres dies, BCN Desperta!, amb l'habitatge i tot el que l'envolta al centre de la conversa. Us hi esperem a tots. Aquesta vegada el nom del fòrum funciona com a programa. Maricarmen ja no té casa on esperar que els que manen obrin els ulls.