L'independentisme tanca la Diada amb 45.000 persones, 21 detinguts i un calendari: gran mobilització a la tardor de 2027, desè aniversari de l'1-O. Indultar primer i amnistiar després no ha comprat lleialtat. Ha comprat temps, i tampoc gaire.

A les 21:20 de divendres, a la cantonada del barceloní passeig de Sant Joan amb Ausiàs March, unes 200 persones van començar a bolcar terrasses i a encendre contenidors. La nit va acabar amb 18 detinguts i nou mossos ferits, gairebé tot a l'Arc de Triomf. Amb els tres de dijous al Fossar de les Moreres són 21 en dos dies, deu d'ells menors.

Deu menors. Nens que a l'octubre de 2017 tenien cinc, sis o set anys i no van votar en cap referèndum. Es dirà que dos-cents nanos bolcant terrasses una nit de festa són un assumpte d'ordre públic i no de política. Pot ser, però ho van fer sota una estelada i amb un lema après de memòria. Algú els ha explicat la història, i els l'ha transmès bé.

Les xifres del dia, abans que les de la nit. 45.000 persones segons la Guàrdia Urbana, 17.000 més que al mínim de 2025 i 15.000 menys que al 2024. Molt lluny del 1,8 milions de 2014.

Però la dada de divendres no va ser l'assistència sinó l'agenda. Josep Vila, president de l'ANC, va anunciar una cimera de l'independentisme civil en menys d'un mes i una “gran mobilització a la tardor de 2027” que coincidirà amb el desè aniversari de l'1-O, “el primer gran pas d'un nou embat fort i decidit per guanyar”. Va fixar termini, de l'11S de 2026 a l'11S de 2027, com qui renova un abonament.

Xavier Antich, des de Òmnium Cultural, va rematar amb la frase més aplaudida de la tarda: “Ho tornarem a fer, i aquesta vegada millor”. Mentre parlaven, uns encaputxats van cremar una bandera espanyola a l'escenari. Ningú va aturar l'acte. Per això era l'acte.

Fins aquí, la crònica.

El juny de 2021 el Govern va indultar els nou condemnats del procés i el juny de 2024 va entrar en vigor la llei d'amnistia. El Constitucional resol el 22 de setembre el recurs pendent i el Suprem, segons s'ha sabut aquesta setmana, amnistiarà Puigdemont a finals d'octubre. La lògica es va explicar sense embuts: indultar primer i amnistiar després per desinflamar i tornar els independentistes a les institucions.

La Diada de 2026 és la primera comprovació empírica d'aquesta aposta amb el cicle penal pràcticament tancat. El resultat és una cimera per preparar un embat, un lema de “ni oblit ni perdó” i contenidors cremant a l'Arc de Triomf. Si això és la pacificació, que algú recordi com era la guerra.

I aquí hi ha el nus de la qüestió. L'independentisme no es va desactivar després de 2017. Va hivernar. Va perdre el carrer i el Govern i bona part del seu crèdit tàctic, però va conservar intacte l'aparell que fabrica el relat. TV3 i Catalunya Ràdio, la xarxa d'entitats subvencionades, una escola en què el català com a llengua única ha sobreviscut a totes les sentències del 25%, un marc cultural en què Catalunya i independència continuen apareixent juntes sense que ningú parpellegi.

En la pràctica, un moviment que conserva la infraestructura es pot permetre no conservar la mobilització. Això és la reserva. Deu anys són exactament el que triga una generació a arribar a l'edat de llençar ampolles.

Kant ho va deixar escrit el 1795, en el primer article preliminar de La pau perpètua: cap tractat de pau val com a tal si es signa amb la reserva mental d'una guerra futura. Això és un armistici, un ajornament d'hostilitats. Apliqueu-ho al cas.

La reserva la va posar l'amnistiat. “Ho tornarem a fer” es va dir des del primer dia i es va repetir divendres des de l'escenari, ara amb millora inclosa. Qui signa sabent que l'altre es guarda la guerra tampoc signa la pau, i el Govern va indultar i amnistiar sense demanar ni penediment ni renúncia. Va preferir no escoltar, que a la Moncloa passa per una forma d'escoltar. Amb la doctrina kantiana a la mà, el que es va signar el 2021 i el 2024 va ser una treva.

Res d'això no eximeix de reconèixer el que l'estratègia sí ha aconseguit. No hi ha presos ni Tsunami Democràtic. ERC sosté el Govern d'Illa i li vota pressupostos, Junts negocia a Madrid com qualsevol partit. La violència de divendres la van protagonitzar dues-centes persones i no dues-centes mil, i el mateix moviment està partit per la irrupció d'Aliança Catalana, que va marxar amb un centenar de persones a cinquanta metres de la resta. Distància sanitària.

Es pot sostenir que els 45.000 són un rebot des del terra més que una remuntada. Es podria. També que l'amnistia es va pactar amb els partits i no amb l'ANC, i que els partits compleixen. El que aquesta lectura ha d'explicar és què faran ERC i Junts amb la cimera d'octubre. Si la desautoritzen es queden sense carrer i si hi acudeixen signen el calendari. De moment, ni una cosa ni l'altra. La pacificació es mesura pel que fa el pacificat, i mentrestant calla i deixa que altres li posin data.

Hi ha una segona ceguesa, més còmoda, i és la que domina el debat català aquesta tardor. Del PSC a la CUP, amb la premsa sencera al darrere, tothom ha descobert l'extrema dreta en Sílvia Orriols i li ha organitzat el cordó sanitari. A la part institucional de la Diada, el president Illa va parlar d'“un motiu de celebració compartida” i d'unitat davant el discurs discriminatori. Josep Rull, president del Parlament, d'una nació que no pregunta d'on vens. Bé.

Només que el postul·lat identitari d'Aliança, la Catalunya catalana, la llengua com a frontera, la nació com a subjecte anterior a la llei, no l'ha inventat Orriols. Aquesta milonga fa trenta anys que és a l'ideari de Convergència i d'ERC i a l'aparell cultural que ambdós van aixecar amb diners públics.

Orriols hi afegeix la immigració, i això no és un matís, és el que la fa diferent i el que la fa créixer. Però el sòl on ho planta, l'hispanofòbia, la idea que hi ha catalans més catalans que altres, l'han abonat durant dècades els mateixos que avui li posen el cordó.

Tractar Aliança, i fins i tot Vox, com un cos estrany i l'independentisme clàssic com a part del mobiliari democràtic és una comoditat analítica que evita mirar d'on surt el vot de Ripoll. És més fàcil assenyalar el veí nou que preguntar-se qui li va llogar el pis.

El mòbil polític és fàcil de rastrejar. A Illa li convé un independentisme domesticat que li aprovi comptes i una extrema dreta visible contra la qual exercir de dic. A ERC i a Junts els interessa que l'alarma se centri en Orriols i no en el seu propi balanç d'una dècada. A l'ANC li basta amb un aniversari.

Tothom guanya alguna cosa amb no llegir el que va passar divendres, i paga el ciutadà a qui se li va prometre que les cessions de 2021 i 2024 compraven tranquil·litat i que ara té apuntat a l'agenda la tardor de 2027.

A la cantonada de Sant Joan amb Ausiàs March, dissabte al matí, ja hi havia contenidors nous. L'ajuntament els reposava en hores. El que ningú ha reposat en deu anys és la pregunta de què es va comprar amb l'amnistia. Vila i Antich la van contestar des de l'escenari sense que ningú la fes.

Almenys ells no enganyen ningú.