El sector dels petits electrodomèstics és una pàl·lida ombra del que va ser fa mig segle. L'obertura del mercat interior i la reconversió de l'activitat van escombrar per sempre les societats locals més destacades. Els seus noms són tot just un record vague, ecos d'un passat fabril que es va anar esvaint amb els anys fins a deixar tot just empremta en el paisatge empresarial de la regió.

Amb tot, encara resisteixen algunes entitats, que han aconseguit mantenir-se dempeus contra vent i marea. És el cas de la històrica Taurus, amb seu al municipi lleidatà d'Oliana. Avui passeja el seu estendard per un centenar de països. En dotze d'ells ha establert filials pròpies.

La firma presenta unes magnituds econòmiques rellevants. La facturació consolidada va ascendir el passat exercici a 244 milions d'euros i va registrar un benefici net de 7,3.

Disposa de plantes a Espanya, situades a Oliana, Terrassa i Santa Perpètua de Mogoda, a més del Marroc, l'Índia, Mèxic i Sud-àfrica.

En elles produeix una àmplia gamma d'aparells i utensilis que faciliten molt la vida domèstica. L'assortiment comprèn, entre d'altres, robots de cuina, batedores, picadores, fregidores, cafeteres, microones, planxes, forns, aspiradors, assecadors i ventiladors.

L'enginyer Francisco Betriu Tapies va fundar Taurus el 1962. Des del primer moment va voler ubicar la primera instal·lació al seu poble natal, Oliana, on va començar amb tot just mitja dotzena d'operaris.

Gràcies als seus articles innovadors i a la fèrria autarquia que imperava, en tot just una dècada va esdevenir una de les companyies més destacades del seu ram al país.

La ratxa es va truncar a començaments dels noranta. Taurus va entrar en crisi aguda per la competència estrangera i va caure en suspensió de pagaments amb un deute de 4.500 milions de pessetes, equivalents a uns 60 milions en euros constants, és a dir, corregits per la inflació. Els principals creditors, amb escreix, van resultar ser Hisenda i la Seguretat Social.

Arran del contratemps, la família titular va cedir les accions pel mòdic preu d'una pesseta a l'ens Eplicsa, braç inversor de la Generalitat i conegut aleshores com “l'INI català”.

Eplicsa es va fer càrrec de Taurus. Va posar en marxa un sever programa de reestructuració i ajust de plantilles que va engolir prop de 4.000 milions de pessetes de diners públics.

Quan ja estava plenament sanejada, la va transferir a Ramón Termens i a Jorge Tornini, el 1997, per 100 milions de pessetes. Aquests directius espavilats havien treballat als anys setanta al holding Rumasa, de José María Ruiz Mateos.

Després de fer-se amb la propietat, Termens i Tornini van adquirir de manera successiva diverses marques prestigioses i van aconseguir catapultar les vendes fins als 200 milions d'euros.

L'any 2018, van donar el seu particular cop de sort. Van traspassar el 90% que posseïen als seus dos homes de confiança, Raúl Ubric i Juan Basagaña.

El preu satisfet no va transcendir, però es presumeix de gruix considerable, ja que en aquell moment Taurus atresorava un patrimoni de 50 milions.

Des que va prendre el control, el binomi Ubric-Basagaña s'ha embutxacat 23 milions en concepte de dividends.

Taurus està dotada ara d'uns recursos propis de 80 milions i compta amb uns actius de 230.

La corporació alberga a la seva cartera, a més de Taurus, emblemes coneguts com Turmix, Solac, Mycook, Minimoka i Casals.

En resum, Taurus ha tingut quatre propietaris al llarg de la seva història. Va néixer per impuls de Francisco Betriu, va passar després a mans d'Eplicsa i, després de la seva privatització el 1997, va ser adquirida per Termens i Tornini. Finalment, aquests van traspassar el capital als seus actuals propietaris, Ubric i Basagaña.

Malgrat tantes vicissituds, Taurus ha romàs sota titularitat autòctona i ha aconseguit perdurar fins als nostres dies enmig del declivi del petit electrodomèstic a Catalunya.

Seixanta anys després que el pioner posés la primera pedra d'aquella humil factoria d'Oliana, Taurus --toro en llatí-- conserva tota la potència i resistència que evoca el seu nom i continua sent un dels escassos exponents de la vella tradició industrial vernacla.