L'1 de juliol de 1968, el Ministeri d'Hisenda va aprovar els estatuts que encara regeixen el Consorci de la Zona Franca de Barcelona. Cinquanta-vuit anys, dos Estatuts i una Constitució després, segueixen aquí, amb pegats. Els canviarà, per fi, un pacte entre Salvador Illa i Oriol Junqueras signat per desencallar uns pressupostos, els catalans. L'Estat deixa de tenir la majoria. Fins aquí, bé. El problema és qui es queda el que l'Estat deixa anar.

Les xifres de l'acord són aquestes: 45% per a l'Administració General de l'Estat, 40% per a la Generalitat i 15% per a l'Ajuntament de Barcelona. La ciutat que va demanar el Consorci el 1916, que el presideix des del primer dia i que aporta el sòl, el planejament i els veïns, queda com a soci de cortesia.

La institució que no existia el 1916 (la Generalitat moderna neix el 1931) i que va entrar al plenari fa cinc anys amb dos vocals passa a manar en el bloc català.

Convé mirar la lletra petita de la governança actual, perquè desmunta el relat oficial. El plenari el presideix l'alcalde de Barcelona. L'integren set regidors, quatre vocals de l'Estat, dos de la Generalitat, dos de la Cambra, un de Foment, un de Pimec, els sindicats, el Port, Renfe i Duanes.

Es vota per caps. L'Ajuntament és, amb diferència, el bloc més nombrós. El poder real de l'Estat no està en els vots, sinó en el delegat especial, avui Pere Navarro, que exerceix la direcció executiva, ordena els pagaments i presideix el comitè executiu. I en què qualsevol retoc estatutari passa per Hisenda.

És a dir: el Consorci ja era, sobre el paper, un organisme de majoria municipal amb un gerent estatal. El pacte Illa-Junqueras no el “catalanitza”. Canvia una anomalia per una altra. Abans, l'Estat manava per la porta del darrere amb quatre vocals.

Ara la Generalitat manarà per la porta principal amb el 40%, i el consistori, que tenia set seients i la presidència, es conforma amb un 15%. Si el percentatge acaba traslladant-se als vots, Barcelona surt de l'acord amb menys pes del que tenia. A això no se li pot dir descentralitzar. És recentralitzar, només que a escala catalana.

El Govern justifica l'operació en la voluntat de “recuperar la vocació originària” del Consorci. L'argument es torna en contra de qui el fa servir. La vocació originària era municipal i mercantil: un port, una ciutat i els seus industrials reclamant un dipòsit franc per competir amb Marsella i Gènova. La Generalitat no hi era. Ni tan sols la Mancomunitat, que portava dos anys de vida, va tenir un paper. Invocar 1916 per lliurar l'organisme al Govern és reescriure la història amb la lletra d'ERC.

Tocqueville ho va deixar escrit fa gairebé dos segles: les institucions municipals són a la llibertat el que les escoles primàries a la ciència. Un poble pot donar-se un govern lliure sense elles, però no tindrà l'esperit de la llibertat. La Carta Europea d'Autonomia Local, que Espanya va ratificar el 1988, ho va traduir a llenguatge administratiu: les competències les han d'exercir les autoritats més properes al ciutadà.

Qui ha ratificat aquest principi i després degrada a l'Ajuntament l'únic organisme econòmic que la ciutat va fundar, no està en un debat de sobirania. Està en una incoherència.

Existeix un model alternatiu i està a tres quilòmetres. Fira de Barcelona és un consorci de la Generalitat, l'Ajuntament i la Cambra de Comerç. El presideix l'alcalde. El consistori té veu, vot i cadira a la taula on es decideix. Ningú ha plantejat que la Fira es governi millor amb el Govern al capdavant i l'Ajuntament de comparsa.

Al contrari: la fórmula fa dècades que funciona precisament perquè la ciutat que posa el recinte i la marca no és un convidat. Per què el Consorci mereix un tracte diferent? Per què el sòl industrial més valuós de l'àrea metropolitana, amb 137.000 treballadors i 708 milions en actius, s'ha de governar des del Palau de la Generalitat en lloc de des de l'edifici del davant?

El Govern té una resposta i no és dolenta. El Consorci ja no és només Barcelona: té sòl a Bellpuig, Mollet, Terrassa, el Pla de Santa Maria; oficines a L'Hospitalet, Sant Feliu, Montcada. És un instrument de política industrial de país, diran, i per a ells això és Catalunya. És cert.

Però la Fira també opera a L'Hospitalet, el Port mou mercaderies de mitja península i cap dels dos ha necessitat que l'alcalde baixi al 15% per pensar en gran. Que l'organisme tingui escala de país justifica que la Generalitat hi sigui. El que no justifica és que la ciutat deixi d'estar-hi.

L'explicació de veritat cal buscar-la en el preu dels pressupostos, no en la tècnica administrativa. ERC exigia “guanys de sobirania” per votar els comptes d'Illa, i el Consorci era una peça vistosa, amb nom propi, uns comptes envejables i titulars garantits.

Per a Junqueras, un organisme controlat per l'Ajuntament de Jaume Collboni no compta com a avanç nacional; un controlat pel Govern, sí. El beat republicà aspira a governar Catalunya, no la seva capital. Cada competència que puja al Govern és una competència que algun dia podria ser seva.

Per a Illa, cedir a costa del consistori és més barat que fer-ho a costa de la Moncloa. I per a Collboni, que presideix el Consorci i la Fira, i que milita al partit del president, protestar equival a esmenar el cap. Resultat: la institució més feble de les tres, l'única que no s'asseia a la taula, és la que paga.

Barcelona fa anys que es queixa que les grans infraestructures es decideixen fora. L'aeroport, a Madrid. Rodalies, a Madrid. El port, a Madrid. La lliçó d'aquest acord és que el problema no és només Madrid. Quan l'Estat finalment deixa anar alguna cosa, el Govern la recull abans que toqui a terra. I el consistori aplaudeix.

Queden detalls per conèixer. Els estatuts de 1968 s'han de reescriure, i el text final dirà si el 15% és un percentatge de vots, de vocals o un simple gest. Però el missatge polític ja està enviat. Hisenda va trigar cinquanta-vuit anys a deixar anar la Zona Franca. La Generalitat ha trigat una negociació pressupostària a quedar-se-la.