El judici a una exinfermera de Massachusetts (EUA) anomenada Lindsay Clancy està sent objecte, durant aquestes últimes setmanes, d'encès debat. No només en aquell país, sinó també a Espanya.

I fins i tot a casa meva! Tinc una amiga que és molt... diguem-ne “combatentment feminista”, que es diu Paula i que ahir a la nit, a la xerrada de sobretaula, sostenia que Clancy és irresponsable dels crims dels quals se l'acusa, li atribuïa la culpa de la mort dels seus fills al “sistema” i m'exigia —a mi!— que la sentència la declari innocent.

Que la Paula li atribueixi la culpa al “sistema” va indignar moltíssim l'amic Rodrigo, qui, francament, no se sent tan interpel·lat per les reivindicacions feministes. Sosté en Rodrigo que aquesta senyora, com a autora de crims tan atroços, hauria de passar la resta de la seva vida entre reixes.

Però per què ens interessa o ens importa tant un cas tan aberrant i tan remot? Jo crec que en aquesta figura coagulen, en forma de sinistra caricatura, debats que fa temps que s'agiten a la nostra societat. Sobre les relacions entre homes i dones. Sobre si hi ha o no igualtat de drets, d'oportunitats, de sous entre els dos sexes. Sobre desig, consentiment, abús, poder.

Per al lector que no hagi seguit aquest cas, recapitulem: el 24 de gener de 2023, Clancy, aleshores infermera de sala de parts al Massachusetts General Hospital, trobant-se al seu domicili de Duxbury (Massachusetts), va enviar el seu marit, Patrick, a fer uns encàrrecs: unes compres al colmado i a la farmàcia.

Un cop es va quedar sola amb els seus tres fills —Cora, de cinc anys; Dawson, de tres i Callan, de vuit mesos— els va estrangular. Tot seguit, va intentar suïcidar-se per diversos procediments, incloent saltar per la finestra del segon pis de l'habitatge, de resultes del qual ha quedat paraplègica de cintura cap avall.

La seva defensa al·lega que en els mesos previs i després del naixement del seu tercer fill, la seva salut mental s'havia enfonsat: patia insomni, episodis maníacs i pensaments d'autolesió. Havia buscat ajuda activament —diversos proveïdors de salut mental, múltiples psicofàrmacs, consultes a una línia telefònica de prevenció del suïcidi, visites a urgències, i fins i tot un ingrés voluntari en un hospital psiquiàtric. Els fets van ocórrer tot just 19 dies després de rebre l'alta d'aquest ingrés psiquiàtric. Segons la seva defensa, el dia dels assassinats va sentir veus que li deien:

- “Aquesta és la teva última oportunitat. Mata els nens perquè et puguis matar”.

Bé, la fiscalia sosté que va actuar de manera premeditada: hauria planejat acuradament els assassinats, aprofitant l'absència calculada del seu marit, i qüestiona la gravetat real del seu intent de suïcidi posterior.

La defensa al·lega que la senyora Clancy no és penalment responsable, perquè va cometre aquests fets atroços quan es trobava sota una psicosi postpart greu: un trastorn mèdic reconegut (amb símptomes com al·lucinacions, deliris i paranoia) que, encara que només afecta una minoria de les nombroses dones que després de donar a llum cauen en l'anomenada “depressió postpart”, en casos extrems pot portar a actes d'aquest tipus.

El cas judicial ha reactivat un debat públic sobre el reconeixement (i els límits) de la psicosi postpart com a eximent o atenuant penal, i sobre les mancances del sistema de salut mental als EUA per atendre mares en crisi greu, tot i que ella va buscar ajuda repetidament. I la va obtenir, encara que, com és notori, no prou, o no prou encertada per evitar la tragèdia.

La meva amiga Paula sostenia ahir a la nit que el “sistema” hauria d'haver fet més per la senyora Clancy. Sent el “sistema” la família, que hauria de ser més vigilant i comprensiva amb la sensibilitat de la dona, i l'Estat, que hauria d'invertir més recursos en salut mental per a casos com aquest: assistents socials, vigilància, etcètera.

I en Rodrigo la contradeia acaloradament, assenyalant que ja n'hi ha prou de recórrer a l'Estat o al sistema com a culpable de qualsevol bogeria, que la trastornada senyora Clancy havia rebut tot el suport familiar i psiquiàtric que raonablement es podia reclamar, llevat que es ressuscités Freud i Jung perquè l'atenguessin 24 hores al dia, que assassinats i suïcidis seguirien cometent-se encara que tots i cadascun dels ciutadans tinguéssim com a veí de replà un policia i un psiquiatra de la Seguretat Social... pagats, és clar, amb els nostres impostos.

I ara, la meva humil opinió, la que em vaig callar ahir a la nit per no afegir més llenya al foc: veient les fotografies de la senyora Clancy, vaig reparar en la seva mirada fixa, com d'ocell atònit, que em recordava una mirada semblant en un altre cas d'infanticidi premeditat dels propis fills: el que va cometre José Bretón amb els seus, l'any 2011, a Còrdova.

És la mateixa mirada “perduda”.

S'assemblen la premeditació i la atrocitat del crim, encara que difereixin els “motius”, i encara que Bretón va intentar esborrar les pistes, cosa que Clancy, per descomptat, no va fer. Recordo que els psiquiatres i psicòlegs que, a requeriment del tribunal, van examinar Bretón van descartar que patís una malaltia o trastorn mental que afectés la seva imputabilitat. Tanmateix, és evident que Bretón estava, està, com un llum, diguin el que diguin els especialistes en psicopatologia. Un malalt mental de la màxima gravetat. Com a tal, potser el lloc que li correspon no és la presó, sinó algun manicomi.

El mateix penso de la senyora Clancy. Ara bé, jo hauria volgut preguntar-li a la meva amiga Paula (però no ho vaig fer) si no serà únicament la condició femenina de Clancy, i el fet que la seva bogeria estigui lligada a quelcom tan pròpiament femení com és la condició de mare, el part i la depressió postpart, la que atrau tanta comprensió i empatia cap a ella, mentre que Bretón només produeix repugnància.

En la pietat, en la comprensió, és millor ser equànime, estimada Paula. Per la resta, jo tinc per a mi (però no ho predico) que qui comet un assassinat, pel motiu que sigui i en les circumstàncies que siguin, es col·loca automàticament fora de la comunitat humana. El mateix moll de la vida que té per davant està greument tarat. En aquest sentit, no val la pena.