Quan semblava que Catalunya s’havia lliurat per sempre del principal responsable del procés, una notícia esgarrifosa apunta a la línia de flotació de la convivència a la comunitat.

Artur Mas està disposat a tornar.

Segons ha sabut Crónica Global, l’expresident autonòmic veuria amb bons ulls posar-se al capdavant de Junts si Puigdemont –quan torni a Catalunya després de l’aplicació de l’amnistia de Sánchez– fa un pas al costat.

A punt de fer 71 anys, l’expolític nacionalista pretén “recuperar els valors convergents”, diu el seu entorn.

Pel que sembla, el provecte exlíder de CiU considera que no ha fet prou mal a Catalunya llançant els independentistes a un procés secessionista il·legal, violent i condemnat al fracàs, i pretén rematar la feina.

Mas és, amb tota seguretat, el dirigent polític que més va influir en la fabricació del procés, però, és qui ha sortit més impune del mateix.

Al final, ni tan sols li van embargar el seu pis del carrer Tuset, que el Tribunal de Comptes li reclamava pel malbaratament de diners públics amb el referèndum indepe del 9N de 2014.

Això sí, com a expresident jubilat, s’emporta cada any una mica més de 91.000 euros (7.600 al mes), cosa que el converteix en un dels jubilats que més cobra d’Espanya.

A més, gaudeix de l’oficina d’expresident autonòmic al Palau Robert de Barcelona, mentre que la Generalitat assumeix al voltant de 40.000 euros l’any en diverses despeses (com viatges i seguretat).

Però a Mas no li sembla prou i s’ha entossudit a sortir de “la paperera de la història” en què el va ficar la CUP el gener de 2016, encara que ningú el trobi a faltar.

En les darreres dècades hi ha hagut ben pocs polítics tan irresponsables com Artur Mas. A principis de la dècada del 2010, el tipus va ser capaç d’impulsar un procés devastador per als catalans amb l’únic objectiu de tapar les retallades que estava aplicant com a president de la Generalitat i la corrupció que corroïa el seu partit —CDC— fins al moll de l’os (de fet, el va haver d’enterrar després de ser condemnat pel cobrament sistemàtic de comissions il·legals milionàries a canvi d’adjudicacions).

El sorprenent és que no siguin els seus propis seguidors els qui li impedeixin sortir al carrer sense que se li caigui la cara de vergonya, després de convèncer-los que la independència estava “a tocar”.

Com també és inaudit que qui es va carregar l’espai polític convergent pretengui ser qui el recuperi.

Artur Mas representa la cara més infame i vil de la política, a més del nacionalisme més ranci, xenòfob i nociu. El simple fet que es plantegi tornar a la vida pública hauria d’esgarrifar qualsevol persona de bona voluntat.