Ceuta només importa als ceutins
"La resposta més urgent és la que respon a: Què es pot fer per acabar amb aquesta situació al més aviat possible? I no sé si les 1.500 places d'acollida que ha anunciat la ministra són precisament la solució"
Han passat més de dues setmanes des que desenes de milers de persones es van jugar la vida per creuar la frontera amb Ceuta.
Homes, dones i nens es van llançar al mar, van caminar durant quilòmetres o van travessar la frontera amb l'esperança d'assolir un futur incert.
Potser trigarem molt de temps a saber què va passar exactament durant les hores prèvies. Qui va aconseguir mobilitzar una quantitat tan gran de persones. Quina informació va circular a l'altre costat de la frontera i per què milers de persones van creure, pràcticament al mateix temps, que aquell era el moment de creuar a Espanya.
El que ja no admet gaires incògnites és el que ha passat després.
Fa dues setmanes vaig escriure que no tenia la sensació que el Govern estigués de braços plegats. Que davant d'una crisi migratòria d'unes dimensions difícilment previsibles s'havien mobilitzat policies, guàrdies civils i militars per intentar contenir una situació absolutament extraordinària.
Avui ja no puc dir el mateix.
Perquè una emergència et pot agafar desprevingut durant unes hores. Però quan han passat més de dues setmanes, la improvisació comença a assemblar-se massa a l'abandonament.
Més policies, sí. Més guàrdies civils i més militars, també. Són necessaris per garantir la seguretat i intentar contenir el caos inevitable en una situació tan excepcional.
Però on són els metges? On són els infermers? On són els auxiliars administratius necessaris per identificar i tramitar els expedients de tots els menors que van arribar sols? On són els reforços suficients d'Estrangeria per resoldre la situació dels adults que continuen a Ceuta?
On era l'Estat quan van ser els veïns del Príncep qui van haver de començar a comptar nens, repartir menjar, aconseguir roba i buscar llocs on poguessin dormir?
Divuit dies després, encara hi ha nens i adolescents fora del sistema de protecció. Les xifres ballen depenent de qui les ofereixi i durant dies ni tan sols ha existit un recompte fiable de quants eren. Mentre les administracions discutien sobre competències, places i trasllats, els veïns van fer una cosa tan elemental com intentar esbrinar qui eren aquells nois que dormien als seus carrers.
I les nenes mereixen un capítol a part.
Veïns del Príncep han acollit i protegit algunes d'elles davant la por que es registressin més agressions sexuals. Per ara, la Guàrdia Civil ja ha confirmat 15 casos. La resposta de la ministra de Sanitat, Mónica García, ha estat posar-ho en dubte. És difícil trobar una imatge més gràfica del fracàs institucional.
I mentrestant, l'únic hospital de Ceuta suporta una pressió extraordinària.
Els professionals fa anys que adverteixen que el sistema ha col·lapsat. Però ara és impossible de negar: les urgències han arribat a superar les 500 atencions diàries i els sindicats sanitaris descriuen plantilles exhaustes i serveis desbordats.
El Govern rebutja parlar de col·lapse i prefereix definir la situació com una sanitat "tensionada". Però la realitat és que comencen a ser massa els casos de gastroenteritis, sarna i tuberculosi. Malalties que venen del carrer, a l'abast de qualsevol.
Fora dels hospitals, la situació no millora. La fam, les baralles i els problemes de convivència ho omplen tot.
Per circumstàncies personals que no venen al cas, tinc algú vivint aquesta crisi des de primera línia. Els seus missatges des de l'altre costat de l'Estret fa dies que van deixar de sorprendre'm. Un dels últims resumia la situació molt millor que qualsevol compareixença institucional: "Això és un drama i va per llarg".
D'aquesta manera, després de més de dues setmanes, la pregunta ja no és com va poder passar una cosa així. La resposta més urgent és la que respon a: Què es pot fer per acabar amb aquesta situació al més aviat possible? I no sé si les 1.500 places d'acollida que ha anunciat aquest diumenge la ministra d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz, són precisament la solució.
