Europa permet la tornada de Carles Puigdemont. El PSOE treu vuit punts d'avantatge al PP segons el baròmetre del CIS. L'esposa del president serà jutjada per un tribunal popular. I Espanya jugarà la final del Mundial.
Totes aquestes notícies han transcendit els últims dies, ocupant portades a quioscos i diaris digitals, i obrint butlletins informatius a emissores de ràdio i canals de televisió. Però de tots aquests titulars, quin importa més?
És de sobres conegut el mantra que el futbol és el més important de les coses menys importants. Expressió que beneeix els excessos dels forofos d'un esport que eleva a símbol nacional un paio que corre per la banda amb els cabells propis d'un personatge de dibuixos animats.
I si bé el pols judicial per l'oblit penal dels delictes del president de la Generalitat que va esquerdar el país fa nou anys fa bullir institucions i redaccions periodístiques --com fa la resta de temes-- del que es parla als carrers, cases i bars no és d'això. És del partit amb Argentina.
Ni Puigdemont, ni Sánchez, ni Feijóo, ni Begoña Gómez. Només Lamine, Messi i el maleït guió que els va fer protagonistes d'una tendra sessió fotogràfica en una banyera per a nadons, i que 19 anys després els fa disputar el títol esportiu més gran i, amb ell, el llegat del futbol.
Qui el detesta la resta de dies de la seva vida, aquest dissabte busca la cèlebre samarreta blanca de la selecció per passar-se dues hores davant la tele entre el xivarri diumenge. Lliurant-se, així, al mantra citat unes línies més amunt. Sol, amb família, amb amics --els millors, si pot ser-- o en una plaça del poble el consistori de la qual ha tingut a bé instal·lar-hi una pantalla gegant.
Perquè poques experiències col·lectives generen un sentiment de pertinença tan transversal, capaç de dissoldre —encara que sigui temporalment— les fractures territorials, ideològiques o generacionals.
La comunicació que rebo aquests dies per part d'homes que passen per sobre la pantalla de la Seleccion a l'educació. Així anem. Aquest és l'ambient que alguns volen posar sobre la taula aquests dies. pic.twitter.com/bBmvAD3f3d
— Lluc Salellas i Vilar (@llsalellasvilar) July 16, 2026
També a la Catalunya postprocés, on les tensions nacionalistes es redueixen a independentistes sorpresos per la multitud a les places, tenyides de vermell, i algun alcalde que denuncia insults a les xarxes per no cedir una plaça, sent el cas de Lluc Salellas a Girona (vegeu el tuit de sobre).
L'efecte tractor es trasllada també a l'economia. Són diversos els estudis acadèmics que detecten un impuls en el PIB d'entre un quart i mig punt per al país que aixeca la copa del món els mesos posteriors.
Quelcom que s'explica per l'exposició de la marca país davant 1.500 milions d'espectadors --és el nombre de persones que van veure l'última final d'aquest torneig, guanyada pels argentins--, la qual cosa impulsa el turisme i les exportacions.
La plaça Tarradellas de Badalona durant el França 0 - 2 Espanya del mundial
A més, Hisenda recaptaria prop de sis milions d'euros més aquest any per les primes dels jugadors espanyols, calculen els tècnics del ministeri.
Dilluns, ho veurem tot blanc o negre, segons quin sigui el desenllaç d'un guió que sembla escrit. I passat l'èxtasi o l'hecatombe, tornarem a parlar d'en Carles, d'en Pedro, de l'Alberto i de la Begoña. De com l'expresident perdrà tota la força simbòlica que l'acompanya des de fa una dècada quan porti dos dies a Catalunya, i de com la causa judicial contra la primera dama podria precipitar unes eleccions generals que canviïn tot un govern.
Però no serà aquest cap de setmana.