Sembla que ja no queda cap dubte que la retirada dels peatges de l'AP-7 va ser un error.

Des que van eliminar les barreres el 2021, la principal autopista de Catalunya ha deixat de ser una via ràpida i s'ha disparat la seva sinistralitat.

Abans, eren freqüents les retencions els diumenges a la tarda, amb la tornada dels barcelonins que aprofitaven el cap de setmana per anar a les segones residències a la costa. Ara, l'AP-7 va carregada permanentment i els embussos es produeixen gairebé cada dia i a qualsevol hora.

Els accidents amb ferits han augmentat un 30%, i aquells amb vehicles pesants involucrats s'han duplicat.

Per no parlar del ràpid deteriorament del ferm associat a l'increment del trànsit i a la manca de manteniment.

Així les coses, la majoria dels polítics i els experts coincideixen que cal recuperar el pagament per ús a l'AP-7.

Caldrà veure si això es fa mitjançant les tradicionals barreres, l'eurovinyeta o els arcs de lectura de matrícules, sistemes tots ells més que provats a mig món.

També falta veure el preu del cànon. No cal recuperar l'anterior a la retirada del peatge. N'hi hauria prou amb una quantitat que cobreixi el manteniment de la via, una part del mateix i/o inclogui el cost de les futures inversions. Com si fos una mena de copagament.

De fet, aquest model ja s'aplica en altres àmbits. Per exemple, al metro i l'autobús de Barcelona. Amb un pressupost anual d'uns 1.200 milions d'euros, la venda de bitllets i abonaments (en totes les seves modalitats) cobreixen al voltant del 45% d'aquest pressupost, mentre que la resta es completa amb aportacions de la Generalitat, l'Ajuntament i el Govern.

És a dir, l'usuari del metro paga prop de la meitat del cost del servei que utilitza, i la resta ho paguen tots els contribuents (facin servir o no el servei). Es tracta d'un mètode que ajuda a conscienciar l'usuari que els serveis públics no són gratuïts, i desincentiva el seu ús quan no és realment necessari, reduint el risc de col·lapse.

Ara bé, un altre debat és el del suposat greuge que suposaria restablir el peatge a l'AP-7 però mantenir gratuïtes les vies ràpides de la resta del país.

Es tracta d'un argument típicament nacionalista que compren alguns terceristes, encara que està fora de lloc.

En aquest sentit, és sorprenent que els qui més apel·len a la igualtat en aquest àmbit —el dels peatges de les autopistes— a nivell nacional siguin precisament els que defensen més descentralització, més autonomia per a les comunitats autònomes i més capacitat de decisió dels governs autonòmics, és a dir, més desigualtat.

Però no es pot bufar i xuclar alhora. Això és fer trampes.

De la mateixa manera, és incoherent reclamar més autonomia fiscal i després queixar-se que la Comunitat de Madrid —en l'ús de les competències autonòmiques— manté una pressió impositiva menor que la de Catalunya.

En tot cas, si s'apel·la a la igualtat, s'hauria de posar mà en tot allò que la trenca, i no només en els peatges. I aquí, la llista és interminable, des dels impostos (el del concert basc i el conveni navarrès és infame) a la sanitat (amb diferències inadmissibles en les llistes d'espera), passant per l'heterogènia teranyina normativa que afecta les empreses i menyscaba la unitat de mercat, els diferents drets civils dins del país, els sistemes educatius profundament descoordinats, els 17 exàmens diferents de selectivitat o els tremends desequilibris en l'aplicació de la llei de dependència en funció de la comunitat on es resideixi, entre moltes altres ineficiències.

Tots aquests sí que són greuges territorials i no pas el dels peatges.