Durant molts anys vaig viatjar amb freqüència per tot el país per motius laborals. Això em va permetre veure habitualment Telemadrid i la valenciana Canal 9.

Eren els temps de Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre al capdavant del Govern autonòmic de la Comunitat de Madrid, i de Zaplana i Francisco Camps a la Comunitat Valenciana, quan la tele per cable o per internet no existia o era incipient.

Recordo l'ús partidista, esbiaixat, tendenciós i sectari que el PP va fer d'aquelles cadenes autonòmiques de manera permanent i descarada. Era una manipulació constant, grollera, vomitiva i insultant.

Tanmateix, aquelles Telemadrid i Canal 9, semblaven la BBC si es comparaven amb TV3.

La degradació de la televisió autonòmica de Catalunya ha estat permanent des de la seva creació el 1983. No té precedents entre les democràcies occidentals. I així continua.

Els governs de la Generalitat sempre han utilitzat TV3 (i la resta de mitjans de la CCMA) com una mera eina de propaganda nacionalista. L'única variació al llarg d'aquestes més de quatre dècades de vida ha estat la major o menor subtilesa de la seva instrumentalització en funció de les circumstàncies polítiques de cada moment.

La fórmula sempre ha estat la mateixa: criminalitzar aquells que no empassen amb el projecte nacionalista, ridiculitzar els catalans la llengua pròpia dels quals és el castellà, atacar tot allò que faci olor d'Espanya, construint un implacable discurs de l'odi cap al dissident.

I això no només s'ha fet des de l'humor (amb els Toni Soler, Toni Albà, Jair Domínguez, Empar Moliner, Joel Joan, Peyu, Joel Díaz, Manel Vidal i altres, cremant constitucions, equiparant els votants socialistes amb els nazis, titllant de fatxes els populars, disparant a fotos del Rei o saludant amb un “Puta Espanya!”) sinó també mitjançant suposats documentals.

Alguns d'aquests són dignes d'una dictadura bananera, com Terra Lliure, punt final (2007), de David Bassa; Catalunya-Espanya, d'Isona Passola (emès per la Diada de 2010); la trilogia de Dolors Genovès, Adéu, Espanya? (2010), Això no funciona, o potser sí? (2012) i Hola, Europa! (2013); La Crida, història d’una resposta (2011), de Sergi Guix i Eduard Miguel; La independència, pas a pas (emès uns dies abans de les eleccions autonòmiques de 2012); Si un sol alumne ho demana (2013), de Roser Oliver; L’endemà (2014), d'Isona Passola, o Operació Catalunya (2017), de Genís Cormand i Joan Albert Lluch.

I el tema dels programes de debats i tertúlies (jo mateix he participat en moltes d'elles, normalment com a únic perfil constitucionalista davant de diversos independentistes) ja és de traca.

Per aconseguir els seus objectius, els nacionalistes han comptat amb pressupostos gairebé infinits. TV3, Catalunya Ràdio i la resta de mitjans de la Generalitat costen als contribuents més de 300 milions cada any, davant, per exemple, dels menys de 90 que engoleix Telemadrid.

La mesura del malbaratament queda més clara en comparar els 2.400 empleats de TV3 amb els 2.600 d'Antena 3 i La Sexta juntes, els 1.500 de Telecinco i Cuatro o els 450 de Telemadrid. I, tot i això, TV3 es infla a subcontractar programes a productores externes —normalment de treballadors o exempleats de perfil nacionalista— que s'enriqueixen amb els diners públics.

Però malgrat tots els esforços (la Generalitat dilapida actualment a TV3 120 milions anuals més que fa una dècada), la televisió autonòmica de Catalunya no ha deixat de perdre influència.

Si als anys 90 se situava còmodament per sobre del 21% d'audiència mitjana, a la primera dècada dels 2000 va caure per sota del 20%. I a la següent va perdre cinc punts més.

Actualment manté el lideratge amb tot just entre el 13% i el 14% de share, i, segons les últimes dades, La 1 li trepitja els talons a només tres dècimes de distància.

Que la decadència de TV3 també es reflecteixi en una minva de la seva audiència és, sens dubte, una bona notícia per a Catalunya. I, sobretot, un excel·lent avanç per a la convivència.