No tota la campanya de vacunació contra la Covid a Catalunya mereix ser qüestionada. Seria injust dir-ho.

En els moments més durs de la pandèmia, milers de professionals sanitaris van fer una feina extraordinària i la immensa majoria de la població va acabar rebent una vacuna que va permetre deixar enrere una de les majors crisis sanitàries de la nostra història recent.

Però (em) sorprèn que, cinc anys després, encara hi hagi qui segueixi qualificant aquella campanya d'"exemplar" quan un col·lectiu essencial va quedar marginat del pla de vacunació a Catalunya.

I de fet, està clar que no podia ser "exemplar" si el cas en qüestió ha arribat als tribunals. I és que, precisament aquest dimarts, comença a l'Audiència de Barcelona el judici contra l'antiga cúpula de Salut de la Generalitat per la paralització de la vacunació dels agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil destinats a Catalunya.

Serà la Justícia qui determini si aquella decisió va ser constitutiva de delicte o si, per contra, estava degudament justificada. Però el que ja (em) resulta molt més difícil de defensar és el relat i el victimisme polític dels de sempre.

Perquè una campanya de vacunació no pot qualificar-se d'"exemplar" --com va fer aquest dilluns la portaveu i candidata d'ERC a l'alcaldia de Barcelona, Elisenda Alamany-- quan un col·lectiu considerat essencial va quedar fora d'ella durant setmanes sense una explicació convincent.

Si anem a les dades: mentre prop del 77% dels Mossos d'Esquadra, policies locals i bombers ja havien rebut la primera dosi, el percentatge entre la Policia Nacional i la Guàrdia Civil tot just arribava a xifres testimonials.

No parlem de ciutadans qualsevol. Parlem de servidors públics —convé recordar que molts d'ells també són catalans— que van treballar exactament en la mateixa emergència sanitària.

Se sol repetir que la vacunació amb AstraZeneca es va aturar per a tothom. És cert. El que rarament es recorda és que, un cop es van aclarir els dubtes sobre la vacuna, mai es va reactivar de manera efectiva la immunització d'aquests dos cossos policials.

No hi va haver una nova convocatòria. No hi va haver un calendari alternatiu. No hi va haver explicacions públiques suficients. Només quan els sindicats policials van denunciar la situació, la qüestió va deixar de ser invisible.

Per això resulta tan cridaner escoltar encara dirigents d'Esquerra Republicana (ERC) afirmar que aquella campanya "va arribar a tothom" o, el que és pitjor, presentar aquest procediment judicial com un nou episodi de persecució política contra antics membres del Govern.

Potser convindria fer-se una altra pregunta: i si els qui es van sentir perseguits van ser precisament aquells agents als quals es va deixar enrere?

Són dos cossos policials que no vesteixen l'uniforme amb la mateixa bandereta. No depenen de la Generalitat. Però desenvolupen funcions essencials a Catalunya: custodien aeroports i ports, protegeixen infraestructures crítiques, investiguen organitzacions criminals, lluiten contra el terrorisme i, aleshores, es van exposar al virus igual que qualsevol altre cos policial.

No es tracta de restar mèrit al gran esforç col·lectiu que va suposar la campanya d'immunització. Es tracta de reconèixer que una decisió concreta va poder ser profundament equivocada i discriminatòria.

Resulta si més no paradoxal que aquells que avui denuncien una suposada persecució política siguin els mateixos que aleshores van acabar apartant de la vacunació un col·lectiu essencial que vestia un uniforme diferent.

La realitat és incontestable: desenes d'agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van quedar exclosos del procés de vacunació mentre altres cossos policials sí rebien les seves dosis. Per què va passar? Serà la Justícia qui ho determini.

Però si alguna cosa hauria de quedar clara és que una campanya no pot qualificar-se d'exemplar quan una part dels qui es jugaven la vida a primera línia va quedar enrere.