Aquesta és la setmana dels pressupostos catalans. Amb un PSOE enfonsat i llançat des de dissabte a la campanya electoral del 2027 —doble o triple segons l'autonomia— i un PP que en el seu congrés català acaba d'escenificar el gir més cridaner: Feijóo i Tellado predicant passar pàgina del procés, ells que van ser els més durs amb l'independentisme. Una fórmula calculada per no tancar la porta a Junts si l'aritmètica electoral ho aconsella. La maquinària preelectoral ja està en marxa, i ningú vol arribar-hi sense opcions.

Salvador Illa, el president que emula Pujol de manera cada cop més desacomplexada, ha pactat uns comptes que seran dels pocs que s'aprovin a Espanya en aquests temps —i gairebé amb certesa l'únic d'una administració de lideratge socialista.

Catalunya administrarà, un cop aprovats, una despesa de 49.162 milions d'euros aquest mateix any —l'equivalent a la quarta part del pressupost anual de tota la Unió Europea per als seus 450 milions de ciutadans, o el que és el mateix, un de cada sis euros que produeix l'economia catalana. Una part del creixement pressupostari obeeix al pacte amb ERC i Comuns, que afegeix prop de 4.700 milions en mesures imposades pels dos partits que fan possible el govern juntament amb el PSC.

Amb més recursos —i això que la reforma del finançament autonòmic segueix bloquejada— la Generalitat haurà de demostrar que sap executar si vol que la ciutadania noti alguna cosa més que bones intencions. Fins ara només han vist millorar la seva situació alguns col·lectius que van saber fer-se notar sota la pressió de les protestes. La resta —la sanitat, l'educació, les carreteres, l'atenció a la gent gran i a qui els cuida— encara espera.

Des de fa massa temps prevalen les paraules sobre els fets. I això alimenta quelcom més profund que l'oportunisme dels populismes. L'economista Albert Hirschman va observar que quan les institucions defrauden de manera sostinguda, el ciutadà que no pot marxar i ha deixat de creure en la seva veu acaba buscant lleialtats més radicals. És exactament el que descriuen avui les enquestes catalanes.

Les infraestructures deteriorades, el transport públic deficient, les escoles i els centres sanitaris que no mereixen aquest segle recorden que durant massa anys la política catalana ha estat, en el fons, un pour parler continuat.

Arriba, per tant, el moment en què Illa ha de demostrar que aquell eslògan que va posar de moda José Montilla —fets i no paraules— és quelcom més que un claim electoral. Ara té l'eina, aconseguida no sense esforç, i s'acaben les excuses. Els pròxims mesos seran determinants: o la ciutadania percep canvis reals, o la tendència que assenyalen les enquestes —buidatge dels partits clàssics a favor de les noves formacions ultres, siguin d'identitat catalana o espanyola— es consolidarà sense remei.

La sort està tirada. És hora que el Govern deixi enrere les coartades de les majories insuficients i comenci a reedificar la Catalunya que ha pagat més d'una dècada d'inacció i esterilitat política.