Barcelona fa dies que parla de policies, controls, tanques i restriccions. La visita del Papa Lleó XIV ha mobilitzat milers d'agents dels Mossos d'Esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil i policies locals, provocant una cascada de crítiques per part d'aquells que consideren excessiu el dispositiu de seguretat dissenyat per als propers 9 i 10 de juny.

I, tanmateix, potser la pregunta no és per què hi ha tanta policia. Potser la pregunta correcta és per què ens sorprèn veure-la.

Perquè més enllà de credos, simpaties o conviccions religioses, la realitat és que el Papa no és únicament un cap d'Estat; sinó que també és el màxim representant de l'Església catòlica, que realitzarà actes públics multitudinaris en una Europa que manté activat un nivell elevat d'alerta antiterrorista i en una Catalunya que coneix perfectament què significa una amenaça d'aquestes característiques.

No cal remuntar-se massa en el temps. La cèl·lula gihadista de Ripoll va planejar inicialment atemptar contra la Basílica de la Sagrada Família. Volia colpejar un dels símbols més reconeixibles de Barcelona i un dels emblemes del cristianisme al nostre país. Afortunadament, l'explosió d'Alcanar va frustrar aquells plans. Però l'amenaça mai no va desaparèixer. Simplement va deixar d'ocupar titulars.

Per sort, els atemptats terroristes són avui excepcionals. Els tiroteigs, no tant.

Catalunya encadena des de fa anys una preocupant normalització de la violència armada. Ajustaments de comptes, disputes vinculades al narcotràfic, enfrontaments entre grups criminals o simples exhibicions de poder han convertit les armes de foc en protagonistes habituals de la crònica de successos.

Les dades parlen per si soles: en el que portem d'any es registra més d'un tiroteig a la setmana.

Fa tot just uns dies, Catalunya vivia una successió d'episodis armats a L'Hospitalet, Badalona i Tordera. Aquest mateix cap de setmana, un nou tiroteig mortal tornava a sacsejar el carrer Mineria de Barcelona, precisament en un punt on ja s'havia produït un altre assassinat a trets poques setmanes abans. L'excepció comença a semblar rutina.

Per això costa entendre l'escàndol que alguns pretenen construir al voltant de l'operatiu desplegat per a la visita papal. Resulta paradoxal que una part de la societat critiqui la presència de policies precisament quan es tracta de garantir la seguretat de centenars de milers de persones concentrades en espais públics.

Potser ens hem acostumat massa a preguntar-nos per què hi ha tants policies i massa poc a preguntar-nos per què és necessari que hi siguin. Hem interioritzat la idea que els uniformes són sinònim de restriccions, de controls o d'incomoditats. Que on hi ha policia hi ha menys llibertat. Que on hi ha seguretat hi ha menys diversió. Però la realitat és exactament la contrària.

La immensa majoria de ciutadans que aquests dies acudiran a veure el Papa podran fer-ho amb tranquil·litat precisament perquè hi haurà milers de professionals vetllant perquè no passi res. La seguretat no és l'enemic de la normalitat; és el que la fa possible. No és el contrari de la llibertat; és una de les condicions que permeten exercir-la.

Potser el problema no és l'impressionant desplegament policial d'aquests dies. Potser el veritable problema és haver oblidat que, quan la policia fa bé la seva feina, gairebé ningú no se n'adona. Perquè les millors operacions de seguretat són aquelles de les quals no hi ha res a explicar l'endemà.

Perquè la realitat és senzilla: si les administracions no fossin capaces de garantir unes condicions mínimes de seguretat, el Papa no vindria. Cap cap d'Estat ho faria.

I això, lluny de ser una crítica, hauria de ser una tranquil·litat.