Potser es pot considerar que el nom de l'ex primera ministra britànica, idolatrada pel conservadorisme espanyol, és una provocació. Margaret Thatcher va impulsar polítiques que han resultat, amb el temps, un autèntic desastre per al Regne Unit. De manera deliberada va voler destruir una societat organitzada, perquè per a ella només existien els individus. “No hi ha societat”, assegurava.

Però ha arribat el moment Thatcher a Catalunya per una qüestió molt clara: la confrontació d'una part del col·lectiu dels professors contra el Govern de la Generalitat, en no acceptar un acord que suposa un esforç considerable per part de l'Administració autonòmica i que s'ha de defensar.

A Thatcher cal valorar-la per una qüestió essencial: en determinats instants ha de prevaldre la personalitat i la defensa d'una posició política. No es pot negociar de manera constant, tancar acords i tornar a comprar la mercaderia d'un determinat col·lectiu només per intentar tenir content tothom.

Els polítics de les democràcies liberals es juguen, més que mai, la credibilitat. Si fallen, si ofereixen la impressió —i amb fets tangibles— que estan a mercè de mobilitzacions i de pressions de col·lectius organitzats, el caos estarà a la cantonada. Cal saber plantar-se i aguantar i assumir totes les conseqüències.

Ha arribat el moment Thatcher per a Salvador Illa i tot el seu equip de govern.

La primera ministra britànica va aguantar vagues salvatges, d'altres més comprensibles, però eren mobilitzacions rotundes que va saber capejar. Va ser irresponsable? Creia en un model polític i el va defensar.

Les circumstàncies dels anys 80, amb errors per part dels seus adversaris, van determinar la seva carrera política. Hi va haver un instant en què van ser els seus, dins del Partit Conservador, els que li van deixar clar que el seu temps polític s'havia acabat. Però ningú no podrà retreure a Thatcher que va impulsar allò en què creia, el que la movia políticament.

El problema educatiu a Catalunya és molt complex. Hi ha molts elements en joc. Potser un dels majors errors de la consellera Niubó és no haver demanat res a canvi als professors. I el primer és que siguin molt més exigents amb ells mateixos.

Imper a Catalunya una cultura molt concreta, basada en ‘fer feliços’ els nens i adolescents. I els professors que s'han incorporat els darrers anys no es caracteritzen per una gran vocació. Han trobat en el món educatiu una feina, com podrien estar treballant en qualsevol altre sector.

Molts professors s'escandalitzen quan els més joves asseguren que s'avorreixen llegint, per exemple. El pedagog Gregorio Luri —no us perdeu l'entrevista a Letra Global d'aquest diumenge— assegura que un dels seus més recents enuigs es va produir quan un professor de Madrid li va dir que llegir l'avorria.

Les escoles es desplacen cap al que Luri denomina una “deriva terapèutica”, on l'esforç se centra de manera gairebé exclusiva en catalogar i tractar malestars psicològics i emocionals dels alumnes. I, és clar, per tractar-los calen especialistes i engruixir les plantilles amb tota mena de professionals. És el que demanen aquests sindicats corporatius de professors, que s'han carregat el preacord assolit amb el Govern.

És cert que hi ha una major complexitat en l'alumnat, però sembla que calgui tractar cada alumne d'una manera individual, perquè tots tindran alguna característica especial. És un error monumental. A les escoles cal ensenyar coneixement, i per això els professors han de saber “llegir i escriure”.

Ha arribat el moment Thatcher. El Govern de Salvador Illa té la paraula.