Sembla que ja els tenim aquí. O almenys una mica més a prop. Sí, òbviament, parlem dels pressupostos que han de treure Catalunya de la eterna pròrroga.

Per posar-nos en context: aquest dilluns, el PSC i Esquerra Republicana (ERC) van escenificar l'acostament, esperem que definitiu, per desbloquejar els comptes del 2026.

Després de setmanes —o més aviat anys— de tensió política, amenaces velades i negociacions interminables, tot apunta que Catalunya tindrà, per fi, uns pressupostos dignes, pactats i aprovats. I, escolta, ja era hora, oi?

I és que, mentre alguns s'han dedicat a convertir el bloqueig en estratègia i la confrontació permanent en la seva manera de fer política, Catalunya seguia esperant. I, per descomptat, els catalans també: esperant inversions. Esperant estabilitat. Esperant que algú aixequés la vista del titular fàcil per pensar, encara que fos per una vegada, en el conjunt de la societat.

Ningú s'ha adonat que això és can pixa?

Però, finalment, estem davant d'alguna cosa pràcticament històrica; i, després d'anys de llacets, urnes i somiades delirants d'independència, aquests es presenten com els comptes que han de permetre desplegar el tercer acord de l'Institut Català de la Salut (ICS), amb milers de professionals sanitaris esperant millores salarials i laborals promeses des de fa mesos.

Són també els pressupostos que arriben en ple pols amb el sindicat Ustec, en un moment de màxima tensió educativa després de setmanes de protestes i mobilitzacions docents per tot el territori.

Seran també els pressupostos de l'habitatge, la gran bandera política d'aquesta legislatura i, probablement, la principal preocupació de tota una generació expulsada del mercat immobiliari.

I seran, a més, els comptes de la descongestió judicial. Així, de fet, els va definir el mateix conseller de Justícia, Ramon Espadaler, que aspira a adaptar el sistema català a l'arribada de 91 nous jutges després d'anys de col·lapse estructural als jutjats.

I sí, també seran els pressupostos de la seguretat. Més Mossos d'Esquadra, més inversió policial i més recursos públics per intentar respondre a fenòmens que preocupen cada cop més la ciutadania, des de la multireincidència fins a la violència amb armes blanques i armes de foc.

En definitiva: sanitat, educació, habitatge, justícia i seguretat. Les bases de qualsevol país seriós, sense deliris de grandesa i amb unes pautes de convivència política mínimament acceptables.

Per això, costa entendre —o potser s'entén massa bé— l'obstinació d'alguns a bloquejar qualsevol avenç durant anys. Perquè una cosa és negociar. Una altra de ben diferent és instal·lar-se permanentment en el “no” mentre els serveis públics es deterioren i Catalunya perd competitivitat, estabilitat i capacitat de resposta.

Hi ha qui sembla sentir-se més còmode en el conflicte etern que en la construcció de solucions. Més pendent d'alimentar trinxeres ideològiques que d'assumir que darrere d'uns pressupostos hi ha hospitals, escoles, jutges, policies, habitatges, serveis, empreses. I, sobretot, ciutadans.

Catalunya no podia seguir eternament instal·lada en la pròrroga. Tres anys de sequera pressupostària són massa per a qualsevol Administració que aspiri a funcionar amb normalitat.

Catalunya s'estava tornant inviable, impossible i desesperant.

Ara, per fi, sembla que la llum comença a veure's al final del túnel. I encara que l'acord arribi tard, amb massa show polític pel mig, i encara que quedi l'últim tràmit parlamentari, la conclusió és evident: Catalunya necessitava aquests pressupostos. Pel bé dels qui hi estan a favor i, fixa't tu, també pel bé dels qui diuen estar-hi en contra.

I, sobretot, els necessitava molt més que qualsevol altre espectacle absurd de bloqueig polític.