Part del personal docent català iniciarà avui 17 dies de vaga rotatòria per serveis territorials (SSTT), protesta en la qual els convocants, adscrits a quatre sindicats (Ustec, Aspepc, CGT i Intersindical) demanaran millores laborals per al col·lectiu.

La protesta tindrà afectació, tot i que serà menor de l'esperada pel caràcter itinerant de la mateixa. Però el nucli d'aquesta discussió no és l'impacte de la mobilització en les llars amb nens i nenes en edat escolar, que també, sinó si està fonamentada.

Sobre el paper, les reivindicacions de les organitzacions convocants [vegeu aquí] es presenten com, en aparença, raonables: recuperar el poder adquisitiu del professorat, incrementar la inversió educativa, eliminar la sobrecàrrega burocràtica i revisar els currículums actuals "comptant" amb els treballadors.

Són peticions que podria signar qualsevol de les forces representades en la negociació col·lectiva, fins i tot bona part de la ciutadania que compartim una visió progressista de la societat i que, segons els sondejos d'opinió, som majoria a l'autonomia.

Però és que el problema no és aquest. El problema no són les reivindicacions per se, sinó si les administracions públiques les han d'atendre salvaguardant l'interès general. Un concepte vague, sí, però que requereix valentia per part dels representants públics —el meu interès general no serà el mateix que el seu, o el d'aquell—. Han de triar què suposa per a ells la maximització d'aquest benestar com més ampli millor.

I, arribats a aquest punt, no és raonable atendre les peticions d'Ustec i els altres tres sindicats. És la meva opinió: no és raonable fer-ho perquè, en primer lloc, les forces representades al Parlament estan debatent si aproven o no la proposta de pressupostos que ha presentat el Govern. Una cosa que tornarà a sotmetre's al seu criteri en els pròxims dies i setmanes.

I dos, perquè crec que hi ha altres prioritats que inflar encara més el capítol u dels comptes de la Generalitat de Catalunya. Sobretot, tenint en compte que l'Executiu regional i CCOO i UGT van signar un acord el passat 9 de març [llegiu aquí] que contemplava increments salarials per als pròxims quatre exercicis.

Avanços insuficients a tenor de l'escalada del preu de la vida a Catalunya en els darrers anys, però aportacions extra que sortiran de la caixa comuna. Costaran un esforç a tothom, igual que va costar el Tercer Acord per al personal de l'Institut Català de la Salut (ICS), signat amb el personal sanitari a finals de 2023.

És evident que les forces sindicals tenen dret a demanar millores retributives. Com és respectable que el Govern respongui i digui que no les pot atendre per responsabilitat —no hi ha comptes; alguns recordem els Comuns demanant millores a l'ICS, però tombant els comptes de 2024 de l'aleshores president Pere Aragonès—, perquè no és el moment o perquè ja hi ha un marc de pacte parcial signat amb altres dues agrupacions: CCOO i UGT.

Com també és respectable que el ciutadà contribuent alci la veu i digui que una Administració, qualsevol, no s'ha de doblegar davant determinades protestes perquè hi ha altres prioritats a atendre amb els escassos recursos públics. I aquest és el cas de qui signa aquest article: no combrego amb el fet que calgui augmentar retribucions —una altra vegada— a 82.000 funcionaris quan ja hi ha hagut deu actualitzacions salarials totals o parcials en els darrers 25 anys. L'última, signada al març, com els comentava.

O quan hi ha tantes altres prioritats que els pocs diners de la caixa comuna —ara més sanejada, a tenor del retorn de la Generalitat als mercats de deute— han de cobrir. Per què pujar sous una altra vegada als professors i no actualitzar les tarifes de les places concertades a les residències de gent gran, per exemple? O construir infraestructures sanitàries oblidades com l'Hospital Ernest Lluch de Cerdanyola-Ripollet-Montcada, per posar dos exemples.

Segur que en un altre escenari es podrien defensar les reivindicacions d'Ustec, però no en l'actual. No es pot fer per l'absència de comptes i els precedents descrits. Per això, cal cridar el sindicat de profes a la responsabilitat, i recordar-li que la defensa dels serveis públics no és el mateix que la defensa de les nòmines i prebendes d'alguns treballadors públics. No confonguem el ciutadà.