Hi ha mentides que no necessiten ser veritat per imposar-se. En tenen prou amb arribar primer.

Aquest cap de setmana, a Esplugues de Llobregat (Barcelona), un home va matar una dona de 41 anys en plena via pública. A partir d'aquí, el que és habitual: investigació en curs, prudència policial i dades confirmades amb comptagotes. El que no va ser habitual —encara que comença a ser-ho massa— va ser el que va passar després.

Minuts més tard, la líder d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, va llançar un missatge a X que contenia pràcticament tots els elements d'una fake new eficaç: un islamista, una nena degollada, un feminicidi inventat i una esquerra suposadament còmplice. Res d'això estava confirmat. De fet, res d'això era cert.

Però va ser igual.

Perquè el problema ja no és què va passar, sinó quina versió dels fets s'instal·la primer al cap de la gent.

Els investigadors dels Mossos d'Esquadra van descartar des del principi que es tractés d'un crim masclista. Tampoc hi havia indicis de terrorisme. La víctima no era una menor --tenia 41 anys--. I sobre la religió de l'agressor, simplement no hi havia dades. És a dir: el relat viral no es sostenia per enlloc.

Tot i així, va acumular milers d'interaccions. I el més rellevant: va continuar circulant fins i tot després que els fets reals ja fossin públics.

Aquí hi ha el punt clau.

Una cosa és equivocar-se en calent. Una altra de ben diferent és insistir quan ja saps que és mentida.

Perquè no estem davant d'un error, sinó davant d'una estratègia. Una manera de construir relat a partir de la distorsió deliberada. Es llança una versió emocionalment potent —violenta, identitària, polaritzant— i després tant li fa el que diguin les dades.

La rectificació mai té el mateix abast. Mai arriba igual de lluny. Mai esborra la primera impressió. I aquesta primera impressió és la que queda.

No és casualitat. El nostre cervell funciona així: retenim millor el que impacta, el que confirma prejudicis, el que encaixa amb un malestar previ. Per això aquests discursos arrelen. Perquè no busquen informar, busquen activar: activar por, ràbia, identitat...

Després, quan la realitat arriba —més lenta, més complexa, més incòmoda— ja és tard.

En aquest context, qüestionar el Govern pot formar part del debat polític. Però aquí ja no estem parlant de confiar o no en un executiu. Estem parlant de confiar en els investigadors. En la feina d'un cos policial independent, dels qui són sobre el terreny.

I hi ha precedents.

Quan Catalunya va viure l'atemptat terrorista del 17A, va ser Josep Lluís Trapero, aleshores 'Major' dels Mossos i ara Director General de la Policia, qui va donar la cara des del primer moment. Sense ambigüitats. Sense amagar res.

Pensar que avui, davant d'un hipotètic atac terrorista, els Mossos d'Esquadra actuarien de manera diferent no és una sospita raonable: és una narrativa interessada.

Mentrestant, el mal ja està fet.

Perquè el preocupant no és només que existeixin aquests missatges. És que funcionen. Que troben terreny fèrtil en una societat cada cop més cansada, més desconfiada, més predisposada a creure allò que li ofereix una explicació ràpida a la seva incomoditat. Encara que sigui falsa.

I aquí hi ha el veritable risc: no en l'engany en si, sinó en la facilitat amb què substitueix la realitat.

Perquè quan la mentida s'instal·la en el subconscient col·lectiu, ja no competeix amb els fets. Els ignora.

I llavors, tant és el que hagi passat de veritat.