Hi ha quelcom gairebé cruel en l'escena: Jordi Pujol, citat per l'Audiència Nacional per desplaçar-se a Madrid a declarar, mentre el seu antic partit —o el que en queda sota les sigles de Junts— mira cap a una altra banda. No hi ha defensa tancada, ni reflex corporatiu. Només silenci. I en política, el mutisme sol ser la forma més educada de donar per amortitzat algú.

Aquí hi ha el veritable moviment. No és que Pujol trenqui amb Junts. És que Junts ja ha decidit que Pujol no forma part de res.

Durant dècades, Convergència va ser una màquina eficaç. No només guanyava eleccions: ordenava el poder a Catalunya. Tenia jerarquia, disciplina i una idea força clara de qui manava. Quan hi havia problemes (que n'hi va haver), es tancaven files. Quan esclataven escàndols, es gestionaven. Era un sistema —amb moltes ombres, sí—, però amb lògica interna.

I justament això és el que avui ha desaparegut.

Junts manté sigles i càrrecs, però no aquest mecanisme. No ordena el poder, el segueix. I, sobretot, no protegeix els seus si el cost és alt. Com explicava Hannah Arendt, el poder no és tant manar com actuar junts. I això —la unitat— és precisament el que avui Junts ja no aconsegueix.

El que crida l'atenció no és que passi, sinó que Pujol i els seus semblin sorpresos. Ja seria que si visqués Marta Ferrusola no tingués coses a dir-los a tots…

Perquè el canvi va més enllà del seu cas. El model que l'ancià expresident va construir —partit fort, comandament clar— ja no encaixa. Avui el poder funciona d'una altra manera.

Aquí entra Carles Puigdemont. Des de Waterloo, sense una estructura clàssica i amb un partit que és més plataforma que organització, ha aconseguit influir sense controlar. Marcar l'agenda sense gestionar el dia a dia. Ser-hi i no ser-hi, vaja.

El seu dubte constant sobre si tornar o no a la política de trinxera no és debilitat, és mètode. Manté tothom pendent —propis i aliens— sense pagar del tot el preu de ser dins.

I això, agradi o no, de moment funciona.

El contrast és evident. Pujol va construir un poder amb estructura. Puigdemont el sosté amb expectativa. L'un necessitava partit. L'altre es conforma amb tenir el focus encès.

Al mig queden els exconvergents: intenten semblar un partit sòlid quan el que és robust cotitza a la baixa, i depenen d'un lideratge que no controlen. Ni són el que eren —nacionalisme raonable de centredreta— ni acaben de ser una altra cosa.

Per això la relació amb Pujol es trenca sense soroll. No hi ha xoc, perquè ja no hi ha espai. Defensar-lo implicaria tornar a una lògica antiga: tancar files, protegir el líder, assumir costos. Avui cap d'aquestes actuacions clàssiques és al manual.

Es miri com es miri, no és una qüestió de lleialtat. És quelcom més fred: utilitat.

Junts no trenca amb Pujol. Junts l'enterra.

I en política, aquest moment —quan ja ningú actua amb tu— sol coincidir exactament amb el moment en què deixes de ser necessari.