Els ciutadans assisteixen aquests dies a un espectacle sòrdid a les estances del Tribunal Suprem. Es jutja l'anomenat cas mascaretes. Al banc dels acusats seuen l'exministre José Luis Ábalos, el seu exassessor Koldo García, i l'empresari Víctor de Aldama. Aquest darrer ha exhibit més closca que una tortuga. Es mostra com un consumat pèrit en l'art del tràfec d'influències i la intermediació a gran escala. Per a ell, els negocis opacs i la gestió de mossegades a discreció no tenen secrets.

La fiscalia demana 24 anys de presó per a Ábalos, 19 per a Koldo i només set per a Aldama. Imputa al trio els presumptes delictes d'organització criminal, suborn, malversació de cabals i tràfic d'influències. A Koldo, a més, li atribueix blanqueig de capitals.

La radical diferència de penes de presó s'explica perquè Aldama ha prestat col·laboració des del primer minut amb els òrgans de la justícia.

El muntatge mascaretes s'anomena així perquè, durant els mesos més funestos de la pandèmia, el tercet en qüestió es va coaligar com una màfia per vendre les mascaretes i altres articles sanitaris a diverses administracions socialistes, a preus inflats molt superiors al seu cost real. És a dir, mentre els espanyols morien per centenars cada dia, la descrita col·lecció de desaprensius s'omplia les butxaques a mans plenes a costa de l'erari.

El país es va veure durant les recents dècades sacsejat per innombrables tripijocs, que afecten el conjunt dels partits. Però de tots els que han ocorregut és difícil trobar un robatori més abominable que el de les mascaretes.

L'assumpte ha impactat en alguns ministres, i ha projectat ombres negres sobre la fugissera presidenta del Congrés, la mallorquina Francina Armengol.

Després de divulgar-se el seu intens intercanvi de missatges amb la trama, va sortir a la palestra per esquinçar-se les vestidures perquè, segons ella, el que s'ha publicat, lluny d'incriminar-la, més aviat recolza la seva innocència.

Com qualsevol pot imaginar, la resta de companys de l'Executiu, sense excepció, van recórrer a la gastada tècnica de Pedro Sánchez de fer-se l'orni, esquivar el problema i carregar contra l'oposició, abans que assumir cap responsabilitat.

Pel Suprem ha desfilat fins ara un variat repertori de polítics presents o amortitzats, funcionaris, auditors, prostitutes amigues d'Ábalos col·locades per ell en empreses públiques i, finalment, homes de negocis vinculats als contractes que es troben sota sospita.

Les declaracions d'aquesta caterva van aflorar un arsenal de suposats delictes, com pagaments i cobraments en negre a la seu del PSOE; moviments de feixos de bitllets als quals es referien segons el seu valor facial com a “xistorres”, “sols” o “enciams”; lloguers de pisos per a festes amb prostitutes i tripijocs; i fins i tot la compra d'un xalet a Cadis, en concepte de suborn a Ábalos.

A mesura que avança el judici, s'estén la sensació que no és només una trama de corrupció més, sinó que comporta una degradació profunda dels mecanismes de control de l'Estat en un moment especialment dramàtic.

La crisi del coronavirus exigia, més que mai, abundants dosis de rigor, exemplaritat i transparència. Tanmateix, el que dibuixen els testimonis i les evidències és just el contrari: un ús descarnat de l'emergència nacional com a coartada per al saqueig impune, amb adjudicacions inflades, robatoris a mansalva i una cadena de favors articulada al marge de qualsevol control.

Ara queda en mans dels magistrats del Suprem separar el gra de la palla i discernir entre les declaracions interessades i els fets acreditats. Però, al marge de quina sigui la sentència final, ja està fet el mal a les institucions, a la política i a la confiança del poble sobirà. Aquest contempla amb estupor i indignació uns episodis que passaran per dret propi als annals històrics de la ignomínia.