Hi ha un patró claríssim en com certa premsa madrilenya i els cercles de poder que giren al voltant de la M-30 reaccionen davant qualsevol nomenament que emana del Govern. No és que discrepin —això seria legítim—, el problema és el mètode: simplificar fins a la caricatura, donar un traç gruixut i penjar l'etiqueta abans fins i tot de fullejar el currículum.

La brotxa gorda s'ha convertit en la seva arma preferida.

El cas d'Ángel Simón és paradigmàtic. Poques hores després del seu nomenament com a president no executiu d'Indra, el relat ja estava servit: “socialista”, “afí”, “col·locat”. I, com no, la puntilla de rigor: és català, de Manresa. Com si el seu origen o els seus vincles amb la societat civil catalana fossin, per si sols, motiu de sospita des de la meseta.

Poc importa que la seva trajectòria sigui sòlida i difícilment atacable des de criteris estrictament professionals. Ja ho vam veure el 2021 amb Marc Murtra (avui a Telefónica): el vell establishment d'Indra el va tractar com un intrús, gairebé com un okupa, en lloc de com l'executiu amb experiència que realment és. La mateixa pel·lícula de sempre.

Simón acumula més de 30 anys d'experiència executiva en sectors regulats, sobretot en el negoci de l'aigua i els serveis urbans. Va ser president executiu d'Agbar durant més d'una dècada, vicepresident executiu de Veolia per a Iberia i Llatinoamèrica, i va ocupar responsabilitats d'alt nivell al grup Suez, amb operacions internacionals complexes a Xile i altres mercats.

A això s'hi suma el seu pas recent com a conseller delegat de CriteriaCaixa, on va assumir el timó del principal holding inversor espanyol en un moment de gir estratègic cap a sectors industrials clau i va sortir per decisió personal d'Isidro Fainé. És, en definitiva, un gestor amb perfil tècnic contrastat, acostumat a liderar grans estructures corporatives en entorns d'alta regulació i exigència.

Però res d'això encaixa en el guió prefabricat de la tertúlia madrilenya. Quan la realitat espatlla un bon titular d'atac, simplement s'esborra: només queda el suposat color polític.

No ens enganyem. Pedro Sánchez ha col·locat a dit perfils clarament pròxims al PSOE en empreses estratègiques: Beatriz Corredor a Redeia, Isaías Táboas a Renfe, Maurici Lucena a Aena o Juan Manuel Serrano a Correus. És un fet i és legítim criticar-ho.

Però precisament per això cal rigor, no només soroll. El que hauria de ser un debat seriós sobre governança, meritocràcia i eficiència es converteix massa sovint en una operació de pur desgast polític, on mana el “sentit comú” de tertúlia i l'anàlisi tècnica brilla per la seva absència.

Aquest vici no és nou ni exclusiu de l'esquerra. Tots els governs han fet el mateix quan han tingut el BOE a la mà. N'hi ha prou de recordar l'època Aznar: Villalonga, Francisco González, Alierta, Cortina, Monzón, Blesa. La llista és llarga i coneguda.

Existeix un risc estructural de politització, sí. Però el veritablement escandalós és el doble raser. Aquest liberalisme que es predica amb tant de fervor des de certs salons madrilenys es torna tremendament elàstic quan es tracta de defensar els seus propis interessos.

A França o Alemanya, en canvi, ningú s'escandalitza perquè l'Estat preservi posicions estratègiques en sectors clau. El control sobre companyies com Renault, EDF o Thales no es discuteix en termes ideològics, sinó d'interès nacional. Existeix, d'esquerra a dreta, un consens ampli entorn d'un cert nacionalisme empresarial: les companyies estratègiques no són un botí, sinó instruments de sobirania econòmica.

Al final, a Espanya, la meritocràcia només sembla sagrada quan el nomenat no altera els equilibris de poder establerts a la capital.

Perquè el problema no és només la brotxa gorda. És qui la maneja, contra qui i per a què. Sobretot, el que oculta: no tant els errors reals del Govern —que n'hi ha i s'han d'assenyalar— com la incomoditat d'una part de l'ecosistema madrileny davant la idea que el poder econòmic i polític a Espanya ja no es decideix exclusivament entre la M-30 i les seves xarxes tradicionals.

Aquí és on neix el soroll. I on la brotxa gorda es torna especialment gruixuda.