Ja ha passat més d'una setmana des que vam conèixer l'ingrés a presó dels pares acusats de maltractar i violar el seu nadó de només sis setmanes. Set dies —o potser algun més— en què, com a societat, no hem deixat de fer el mateix: buscar explicacions.

Retorçar els fets. Forçar hipòtesis. Construir relats que ens permetin entendre allò que, en el fons, no volem acceptar.

Perquè hi ha notícies que no estem preparats per assimilar.

No és una qüestió d'informació, ni de context, ni tan sols de temps. És quelcom més incòmode: hi ha realitats que ens superen com a societat. Casos que trenquen aquell fràgil equilibri mental que ens permet creure que el món, amb tots els seus matisos, segueix tenint un cert ordre lògic.

I quan aquest ordre es trenca, reaccionem igual: busquem una causa que aparentment ens tranquil·litzi.

Una malaltia. Un brot. Un trastorn. Quelcom —el que sigui— que ens permeti pensar que allò no és “normal”, que no forma part de la condició humana, que no podria passar en un entorn aparentment corrent.

Però aquesta necessitat d'explicació, gairebé compulsiva, té un problema. Sovint és injusta. I, en aquest cas, especialment perillosa.

Perquè cada vegada que atribuïm automàticament fets d'aquesta gravetat a problemes de salut mental sense cap suport, no només estem construint un relat sense base, sinó que estem carregant —una vegada més— contra qui sí pateix trastorns i no fa mal a ningú.

És una sortida fàcil. Massa fàcil.

Allò desconegut ens incomoda, i ho empaquetem on creiem que encaixa millor, encara que no sigui cert. I aquest lloc, massa vegades, és la salut mental. Un calaix de sastre on aboquem tot allò que no sabem explicar.

Però potser l'explicació sigui una altra. Molt més senzilla. I, precisament per això, molt més difícil d'acceptar.

La maldat existeix.

No és una idea grandiloqüent ni una llicència literària. És una realitat incòmoda que, tanmateix, seguim resistint-nos a mirar de cara. Com si reconèixer-la impliqués acceptar quelcom encara més inquietant: que no sempre hi ha un motiu complex al darrere, que no sempre hi ha un diagnòstic, una justificació o una història que ho expliqui tot.

Fa un temps, el fiscal Félix Martín ho va resumir en una frase tan simple com devastadora: la maldat gratuïta existeix.

I casos com aquest, per durs que siguin, apunten en aquesta direcció.

Perquè mentre seguim intentant encaixar peces que no acaben de quadrar, hi ha un fet que roman. Un nadó de sis setmanes amb lesions que, segons els especialistes, no són ni accidentals ni de naixement. Un menor que, encara que probablement no recordi el que ha passat, carregarà amb les seves conseqüències de per vida.

I uns pares que, a dia d'avui, són a presó provisional en centres penitenciaris ordinaris, no en dispositius de salut mental.

Això no és una conclusió definitiva —la investigació segueix en marxa—, però sí una realitat present.

Potser ha arribat el moment d'assumir que no tot pot explicar-se sense incomodar-nos. Que no tot necessita una coartada que ens tranquil·litzi. Que hi ha conductes que no responen a un error, a un desajust o a una malaltia.

Sinó, simplement, a la maldat.

I acceptar això, encara que faci mal, és també una manera de deixar d'enganyar-nos.