El grup barceloní Puig, de perfums i moda, va comunicar aquesta setmana que negocia una “fusió” amb el gegant nord-americà Estée Lauder. En realitat, es tracta d'una absorció en tota regla, ja que el tràfec s'articularà mitjançant una OPA sobre la firma catalana.

Si es consuma aquest episodi d'alt vol, els socis minoritaris experimentaran una forta clatellada econòmica. Per contra, la família Puig en sortirà enfortida i haurà propinat el seu segon cop de sort en menys de dos anys.

L'empresa va debutar a borsa a començaments de maig de 2024 a 24,5 euros per títol. En aquell moment algunes veus van advertir que s'havia estrenat molt cara, degut a l'avidesa sense límit dels seus propietaris. De seguida, el canvi va començar a lliscar per una pendent desenfrenada. Va tocar fons l'octubre passat amb 13,2 euros, és a dir, gairebé la meitat del valor s'havia convertit en fum.

Ara s'ha recuperat fins als 17,1 euros que va marcar divendres, després d'anunciar-se les negociacions amb els nord-americans. Tot i així, jeu al pou, un terç per sota de la col·locació. I no sembla que hagi de pujar gaire més, perquè Estée Lauder difícilment abonarà els 24,5 euros que en el seu dia van pagar els estalviadors, els fons inversors i els mateixos empleats de Puig.

És oci recordar que el llançament realitzat un parell d'anys abans ja va suposar un petardàs majúscul per als amos. Van vendre el 25% del capital i van ingressar a les seves butxaques particulars 1.250 milions. Una quarta part d'aquests diners la va acaparar Manuel Puig Rocha, gràcies a la seva condició de primer cofrade de la corporació, que presideix el seu cosí Marc Puig Guasch.

Així mateix, els títols que es van alienar als privats gaudeixen d'unes prerrogatives ínfimes en comparació amb les que posseeix la dinastia, de manera que aquesta continua dominant, en darrera instància, un aclaparador 93% dels drets de vot de la junta general.

Per la seva banda, Estée Lauder és un conglomerat la dimensió del qual triplica la de Puig. Però des de fa temps travessa una fase depressiva. L'exercici passat va registrar pèrdues importants. La seva capitalització ha experimentat durant el darrer lustre un devastador desplom del 77%.

La integració esmentada farà que Puig abandoni la seva espanyolitat i passi a ser un simple apèndix de la multinacional. El centre de decisió creuarà l'Atlàntic i s'instal·larà a Nova York, on es troba el quarter general d'Estée Lauder.

Fa un any vaig dedicar en aquestes columnes un comentari al penós comportament de Puig durant el seu primer exercici al parquet, que no em resisteixo a reproduir: “Diu un refrany celtibèric que ‘per l'olor es coneix la flor’. Si fem cas de l'afirmació, l'aroma borsària que desprèn Puig no és precisament de roses, sàndal, gessamí o taronger, sinó que fa una pudor pestilent”.

Avui, a la vista del panorama que s'acosta, sembla força clar que la pudor continua sent pestilent i, a més, desprèn insuportables reminiscències a una presa de pèl descomunal.

En resum, la nissaga Puig deixarà anar el seu segon cop de fortuna, mentre es consolida l'empobriment de la resta dels accionistes.

A banda del dany sofert per aquests, s'escampa la sensació que tot el procés s'ha dissenyat amb astúcia per beneficiar els de sempre.

Primer es fixa un preu de sortida inflat fins als núvols. Un cop s'han recaptat els fons gràcies a la campanya habitual de propaganda, s'obre la porta a una maniobra financera que deixa els subscriptors atrapats en una posició clarament lesiva. El guió no té res de nou, però precisament per això resulta escandalós.

A aquestes alçades de la pel·lícula, cal preguntar-se si l'ascens a la cotització va ser una iniciativa per impulsar el creixement, com Puig va propagar en el seu dia, o més aviat un intercanvi urdit per proporcionar liquiditat a doll al llinatge, a costa dels inermes inversors de peu. Perquè els títols d'aquests es deprecien i queden a mercè d'una negociació en què no pinten res, mentre que la saga ja ha fet caixa i prepara successives jugades oportunistes.

La seqüela és un repartiment profundament desigual. Els Puig acaparen unes plusvàlues multimilionàries i traslladen les pèrdues als incauts que van creure en la bondat de la seva gestió.

La conclusió és evident. Més val que els ciutadans es toquin la roba abans de confiar el seu patrimoni a segons quines companyies, ja que corren el risc cert de perdre fins i tot la camisa.