Una de les principals victòries del nacionalisme català és aconseguir que els altres els vegin com a víctimes. I això passa, de manera significativa, en relació amb la llengua catalana.
Molta gent, especialment de la resta d'Espanya, s'ha cregut que el català està maltractat, i fins i tot considera una falta de respecte utilitzar el castellà a Catalunya.
Es tracta de la mateixa gent que sol menysprear els arguments dels catalanoparlants castellanoparlants que denuncien la discriminació –aquesta, sí, de veritat– que pateixen per part de les administracions públiques.
Aquesta setmana, durant un acte a l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB), s'ha viscut una situació que demostra aquesta deriva, però també s'ha produït una reacció esperançadora.
Durant l'esdeveniment, van intervenir sis persones: una presentadora i cinc ponents. Les cinc primeres persones ho van fer en català (quatre d'elles eren catalanes i l'altra, valenciana) i l'última (sevillana resident a Madrid), en castellà.
Però, en prendre la paraula, aquesta va començar la seva al·locució disculpant-se: “Em perdonareu, però jo seguiré en castellà”.
Immediatament, una de les assistents asseguda entre el públic va cridar: “El castellà és igual que el català, tots dos idiomes són oficials, no cal demanar disculpes per utilitzar el castellà!”.
Hi va haver uns segons de silenci a la solemne sala d'actes de l'ICAB i la conferenciant, després de recuperar la compostura, va continuar amb l'exposició.
Conec l'oradora i sé que ho va fer amb tota la seva bona intenció. De fet, la presentació versava sobre una qüestió econòmica allunyada del conflicte lingüístic a Catalunya.
Tanmateix, la seva actitud demostra el complex de bona part de la societat respecte a l'imaginari imposat pel nacionalisme català, i suposa una derrota per a la convivència i la llibertat.
Per sort, actituds com la de la senyora del públic que va saltar davant el càndid disbarat de la ponent generen una confortable sensació d'optimisme.