No pinta bé el quadre català. Aviat farà dos anys des que Salvador Illa i el PSC van accedir al poder de la Generalitat. Ho van fer amb un resultat parlamentari precari i, en conseqüència, amb un poder limitat. Tot i així, aquest poder semblava suficient per obrir una expectativa: la d'una certa pacificació institucional del sempre espinós i feixuc assumpte català.

La pregunta avui és si aquesta expectativa s'ha traduït en alguna cosa més que en una pausa.

Els fets, més que les opinions, permeten traçar una primera resposta. És cert que ha baixat el volum de la inflamació identitària. Barcelona ha tornat a mirar a Madrid sense gesticulació, la Generalitat ha normalitzat la seva relació amb la monarquia i l'independentisme administra, amb més o menys resignació, la seva pròpia frustració. Illa ha fet de la cordialitat la seva principal eina política: mà estesa, somriure constant i vocació de reconstruir vincles amb la societat civil.

Però governar no és només pacificar. És, principalment, decidir i executar.

I aquí comencen els problemes. L'intent de desbloquejar l'aeroport apuntava a una decisió estratègica rellevant, però la gestió del dia a dia —amb el deteriorament del servei ferroviari com a símbol més visible— ha retornat a molts ciutadans a una sensació coneguda: la d'un Govern que administra més que transforma. Massa aparell, massa lògica burocràtica i escassa capacitat d'autocrítica.

Cal, doncs, formular la pregunta clau: ha millorat l'Estat del benestar en aquests gairebé dos anys? La percepció d'amplis sectors —sanitaris, docents, usuaris del transport— apunta més aviat en sentit contrari. No és només una qüestió d'expectatives frustrades, sinó d'experiència quotidiana: retards, col·lapses, desgast de serveis essencials.

En paral·lel, el que sí s'ha anat consolidant és una realitat política que durant mesos es va voler presentar com a conjuntural: l'existència d'un tripartit de facto. Socialistes, republicans i comuns han passat de compartir una investidura a sostenir, amb més o menys discreció, una lògica de govern. I això, per descomptat, té conseqüències evidents.

La més immediata és la dependència estructural d'ERC. Els pressupostos ho han deixat clar: sense Oriol Junqueras no hi ha governabilitat econòmica possible. Illa governa, però condicionat; ocupa el poder, però no l'exerceix plenament. És la paradoxa d'aquest cicle: governar sense governar.

A partir d'aquí entren en joc els intangibles. Lidera Illa i el seu Govern de peluixos aquesta nova etapa o es limita a gestionar-la?

La seva necessitat de pactes l'ha portat a assumir costos polítics rellevants —indults, amnistia, concessions en finançament, cessions en el terreny simbòlic— sense que el rèdit vagi més enllà de la mera continuïtat en el càrrec.

Aquest desgast comença a percebre's. Part de la ciutadania que va celebrar la fi de l'èpica secessionista comença a preguntar-se si l'alternativa no ha derivat en una forma diferent d'immobilisme. Els dubtes no neixen de grans debats ideològics, sinó de l'acumulació de petits fracassos quotidians: un tren que no arriba, una carretera saturada, una llista d'espera que no es redueix, una llar d'infants amb goteres...

El principal avantatge de l'actual Govern és, paradoxalment, la feblesa de les seves alternatives. Junts segueix en fase de descomposició, ERC arrossega les seves pròpies fractures internes, i el PP no ha aconseguit projectar-se com una opció de govern creïble a Catalunya. Aquest buit sosté Illa tant com els seus propis encerts.

Tanmateix, el clima polític està canviant. Les enquestes comencen a reflectir un retrocés dels partits tradicionals i un avanç d'opcions més disruptives, des de Vox fins a Aliança Catalana. No és un fenomen exclusivament català, però aquí troba un terreny fèrtil: el de la desafecció silenciosa.

Aquest és, avui, el veritable quadre. La Catalunya que semblava encaminar-se cap a la normalitat comença a lliscar cap a quelcom més inquietant: la resignació. I quan una societat passa de la tensió al cansament, el risc no és el conflicte, sinó l'apatia.

Perquè una Catalunya que no avança tampoc es queda quieta. Simplement, es deteriora. I, aquesta vegada, sense soroll.