La firma portuguesa Bondalti està a un pas de fer-se amb el timó del gegant químic català Ercros. L'OPA que té en marxa ha aconseguit atreure el 77% del capital. El preu ofert és un fort incentiu perquè els fons i els petits estalviadors privats s'animin a transferir els títols que posseeixen. Ara, haurà de llançar una segona OPA, amb el propòsit d'excloure'l del mercat borsari.

Tanmateix, el tràfec ha topat amb rebutjos rellevants. Em refereixo al fet que tant el consell d'administració d'Ercros com un nombrós lot d'inversors consideren que la suma promesa és insuficient. Suposa taxar la totalitat de la companyia en només 320 milions: és a dir, una quantitat similar a l'import dels recursos propis, quan en realitat el seu valor és molt superior.

Sigui com sigui, l'operació amaga molta teca. Ercros, amb seu a Barcelona, no és un ens qualsevol, sinó un dels principals del seu ram. Els seus títols s'intercanvien a la Borsa des de fa dècades. Ocupa posicions de lideratge en diversos rengles. Exporta el gruix de la producció. I la plantilla de la seva desena de factories abasta 1.350 treballadors.

L'intent lusità de conquesta, encara no conclòs, bat rècords en els annals borsaris. Gairebé iguala la batalla campal que va esclatar el 2005 per apoderar-se del colós de l'electricitat Endesa.

Aquella batussa titànica, en què hi va haver de tot i res de bo, va implicar Gas Natural, la constructora Acciona i les energètiques Eon, alemanya, i Enel, italiana.

L'assalt de Bondalti és més recent. Va començar fa dos anys. Durant la batussa, la transalpina Esseco va articular una contraopa. La Comissió de Valors li va imposar condicions tan dures que va acabar en aigua de borraines, i només va quedar sobre la taula la papereta lusitana, que ara està a punt de triomfar.

La història d'Ercros, líder de la química bàsica hispana, és apassionant. Comença amb la fusió entre la veterana catalana Cros i la madrilenya Unión Explosivos Río Tinto, esdevinguda el 1989. El seu quarter general es va fixar al passeig de Gràcia, cantonada carrer Aragó, a l'edifici senyorial que venia acollint les oficines de Cros des de temps immemorial, i que avui acull una botiga de la marca de moda Burberry.

Aleshores, l'accionista de referència d'Ercros era el consorci Kuwait Investment Office (KIO), precursor de l'onada d'inversions que, lustres després, arribarien a aquestes contrades impulsades pels xeics petrolers de l'Orient Pròxim.

L'any 1992 va passar un fet inesperat. El dictador iraquià Sadam Hussein va envair l'emirat de Kuwait. L'imperi que KIO havia erigit a Espanya, xifrat en milers de milions d'euros, va quedar penjant d'un fil, i va caure en picat. Ercros no va ser l'excepció. Aquell any va protagonitzar una suspensió de pagaments de gran envergadura.

En plena debacle, un dels seus alts directius, Josep Piqué, va haver d'assumir la presidència. “No tenien ningú disponible”, va dir humilment anys després. Com a primer executiu es va fitxar Antonio Zabalza, exsecretari d'Estat d'Hisenda amb Felipe González.

La dupla Piqué-Zabalza va aconseguir capgirar la situació i va col·locar la societat una altra vegada en la senda del creixement. Després d'aquesta eficaç tasca, José María Aznar va encimbellar Piqué a ministre d'Indústria del seu primer Govern.

Ercros va viure des de llavors un llarg període de tranquil·litat, només truncat en els darrers temps durant el bienni 2024-2025, quan va patir pèrdues de 64 milions.

La cessió a Bondalti deixa un regust amarg. Que la majoria dels socis hagi sucumbit als cants de sirena no implica necessàriament que el preu sigui just. Més aviat indica que molts d'ells —sobretot, els curtterministes— han optat per assegurar-se el devengament de plusvàlues en un entorn de màxima incertesa i volatilitat.

Avaluar un conglomerat d'aquesta envergadura en el mer import del seu patrimoni net evidencia una grollera minva del seu bagatge fabril i el seu potencial futur.

Per desgràcia, no és la primera vegada que el parquet hispànic assisteix a la subhasta d'actius destacats, en part per la fragmentació del cos de socis, i en part per la inexistència de nuclis durs que exerceixin d'escut protector.

És depriment que el centre de decisió d'Ercros es traslladi fora del país. Encara que el domicili romangui formalment a les nostres latituds, Lisboa en portarà el control i, per tant, assumirà la capacitat de determinar el volum de les inversions i l'ocupació. Aquest tipus d'operacions planteja un dilema crucial: fins a quin punt Espanya està disposada a cedir el comandament sobre sectors medul·lars per manca de mecanismes de defensa sòlids?

Ja es va observar en episodis borsaris anteriors que el problema no és tant l'entrada d'assaltants forans, com la manera de materialitzar-se. El que és veritablement lamentable és que ni el Govern de Pedro Sánchez ni el de Salvador Illa han fet un pas endavant per denunciar semblant gatuperio.