És legítim viure en una bombolla. Ho fan aliens i propis a la recerca de la comoditat i la previsibilitat, cosa que estableix uns codis que, tanmateix, no serveixen per descodificar el que hi ha fora.

Milers de professors han sortit de les aules aquest divendres per enèsima vegada a Catalunya. Denuncien les mancances que pateix tradicionalment l'educació pública; principalment, la pèrdua de poder adquisitiu i unes ràtios inassumibles.

Una causa noble que interpel·la el gruix dels docents i que rep la condescendència --si no l'empatia-- de gran part de la ciutadania, malgrat els embussos a la carretera i els malabars per compaginar la feina amb el tancament d'algunes escoles.

No obstant això, la seva no és l'única causa noble. També ho és la de 55.000 sanitaris que esperen des del 2023 l'aprovació d'uns nous pressupostos de la Generalitat per al desplegament del III Acord de l'Institut Català de la Salut (ICS).

Salut injectarà 320 milions d'euros per harmonitzar les condicions laborals de la sanitat concertada al servei del CatSalut amb les dels professionals que exerceixen sota el mateix paraigua.

Tornant als professors, ja existeix un pacte signat per CCOO i UGT que millora significativament la cartera d'aquells a qui se'ls confia l'ardua tasca de formar les noves generacions.

2.000 milions addicionals en Educació que engruixiran els comptes bancaris dels professors en 3.000 euros més a l'any. Feia prop de dues dècades que el complement salarial romania invariable.

La proporció d'alumnes per docent també es veurà reduïda gràcies a la mobilització d'uns diners que equivalen al pressupost de conselleries senceres. 

És el cas de Recerca i Universitats (1.950 milions), i fins i tot més que Empresa i Treball (1.506), segons els números presentats al febrer i que encara s'han de negociar amb Esquerra.

L'obstinació dels qui avui protesten topa amb la pròrroga pressupostària, els delicats equilibris pel manteniment de l'Estat del benestar i el decreixement econòmic que s'acosta per l'última guerra.

Ustec i CGT, des de la seva bombolla, donen l'esquena a una realitat complexa i pressionen encara més l'Administració, que es troba al límit de la seva capacitat financera. Ras i curt, més diners comportaria retallar d'una altra banda.

Sí; tot acord és millorable, però ara com ara, no és agosarat dir que és l'únic possible.