Abans de començar, convé deixar una cosa clara: la investigació pel presumpte frau de més de 20 milions d'euros a través de crèdits avalats per l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) i l'Institut Català de Finances encara no ha estat jutjada.

No existeix, per tant, una sentència ferma i ningú pot ser considerat culpable de cap delicte. Així ho exigeix la llei i així s'ha de respectar.

Però també és cert que el Ministeri Fiscal ha dibuixat en el seu escrit d'acusació una trama de presumpte frau de dimensions colossals que, de confirmar-se en seu judicial, revelaria un dels comportaments més miserables que es recorden de la pandèmia.

Perquè hi ha alguna cosa particularment mesquina en enriquir-se quan tot al teu voltant s'ensorra.

Durant els mesos més foscos del coronavirus, mentre les residències de gent gran col·lapsaven, els hospitals buscaven respiradors on no n'hi havia i milers d'autònoms s'ofegaven intentant mantenir oberts els seus negocis, l'Estat va obrir línies extraordinàries de crèdit per salvar empreses i evitar un col·lapse econòmic total.

Eren diners públics. Eren diners de tothom. Eren diners pensats per sobreviure.

I, tanmateix, segons sosté la Fiscalia, i ha pogut explicar Crónica Global en exclusiva, hi va haver qui hauria vist en aquell salvavides una oportunitat de negoci --il·lícit, per descomptat--.

Així, es van defraudar (insisteixo, presumptament) més de 20 milions d'euros.

No parlem d'una ajuda irregular ni d'una picaresca menor. L'acusació descriu una suposada xarxa d'empreses pantalla —una vintena— que haurien simulat activitat econòmica mitjançant documentació falsificada per accedir a crèdits que, en teoria, havien de servir per sostenir negocis reals colpejats per la pandèmia.

Empreses que, segons la investigació, en realitat no tenien cap activitat.

Mentrestant, desenes de milers de persones morien a Espanya. Famílies senceres s'acomiadaven per videotrucada; i petits empresaris tancaven persianes que mai tornarien a aixecar.

Les xarxes socials de la parella del presumpte cap --segons ha pogut comprovar aquest mitjà-- mostraven un aparador de luxe: viatges, vestits, ostentació… i un Lamborghini Huracán que, per cert, van adquirir gràcies a les ajudes rebudes.

No es tracta de demonitzar l'èxit ni de criminalitzar la riquesa. Qui prospera treballant i creant valor mereix reconeixement.

Però una altra cosa molt diferent és aprofitar una tragèdia col·lectiva per omplir-se les butxaques. Perquè cada euro que es desvia en una situació d'emergència té un cost real.

Quants autònoms haurien pogut respirar amb part d'aquests 20 milions? Quantes petites empreses haurien evitat el tancament definitiu? Quantes mascaretes s'haurien pogut comprar? Quant material sanitari hauria arribat abans a hospitals i residències?

Insisteixo: serà la justícia qui determini si els fets descrits per la Fiscalia es sostenen o no. El judici és a tocar i serà un tribunal qui haurà de valorar les proves.

Però si aquestes acusacions acaben confirmant-se, estarem davant d'alguna cosa més que un frau econòmic.

Estarem davant d'una forma particularment repugnant d'oportunisme: convertir el patiment col·lectiu en un negoci.

Per sort, la jugada --almenys de moment-- no sembla haver sortit del tot bé. Els dos presumptes líders de la trama s'enfronten a penes de fins a 14 anys de presó.

I, encara que serà un tribunal qui els jutgi, hi ha delictes que no només es mesuren en xifres. També es mesuren en misèria moral.