Joan Laporta ja és, de nou, president del Barça. La seva tercera victòria confirma una cosa que a Catalunya sovint s'oblida quan es parla de política, institucions o economia: el major poder del país no sempre està a la Plaça de Sant Jaume ni a les torres negres de la Diagonal, sinó al Spotify Camp Nou.

El Barça és un poder emocional, transversal i profundament arrelat. Molt més que qualsevol partit polític. Ser culer resulta, en ocasions, una identitat més consistent que ser independentista o constitucionalista. És un credo que travessa generacions, ideologies i classes socials, i que té en el futbol la seva litúrgia i a l'estadi la seva catedral.

Laporta ho va entendre abans que ningú. Sap de futbol —només faltaria després de tants anys al club—, però el que domina de veritat és l'emoció col·lectiva del barcelonisme. És un extraordinari director d'orquestra dels sentiments que el club ha acumulat al llarg de la seva història.

El personatge és, com a mínim, peculiar. A estones trilero —paraula que ell mateix fa servir amb certa passió— i a estones figura sortida d'una obra de Santiago Rusiñol. Ningú sap gaire bé de què viu i ell tampoc no perd massa temps a explicar-ho. El seu talent ha estat sempre un altre: interpretar l'estat d'ànim del barcelonisme i convertir-lo en energia política dins del club.

No és difícil escoltar sobre Laporta que és un híbrid entre caradura, provocador, pinxo o desvergonyit. I, tanmateix, sempre apareix algú amb el carnet de soci entre les dents disposat a recordar-te la lògica sentimental del barcelonisme: pot ser que sigui un lladregot, un fill de puta; però és el nostre fill de puta. Una pancarta davant del Bernabéu, una frase provocadora o una baixada de pantalons en un control de seguretat d'aeroport formen ja part de l'imaginari laportià tant com Kubala, Cruyff o Messi.

Per això guanya. Perquè encarna una manera d'entendre el Barça que connecta amb la part més emocional del club. També perquè l'hàbit ha anat polint el personatge: menys groller que als seus inicis i una mica més conscient del poder que representa.

Laporta funciona, a més, com un particular flautista d'Hamelín de la comunitat blaugrana. El barcelonisme té molt de gregari, d'adhesió col·lectiva difícil d'explicar amb paràmetres estrictament racionals. I quan la pilota entra, tot la resta perd importància.

Víctor Font es va presentar com l'antítesi personal i ideològica de Laporta. La versió perfecta del gestor modern: preparat, impecable, professionalment exitós i amb aquell punt de superioritat moral que sovint acompanya el nacionalisme català quan es mira al mirall de si mateix.

Però el relat tenia esquerdes. Aquest mitjà va demostrar que Font també era humà, que tenia història —i no tota irreprotxable—, i que malgrat els esforços per impedir la publicació de les nostres informacions vam decidir explicar-la.

Salvador Illa va intentar moure's per sota la taula. Hi va haver intents de promoure una alternativa a Laporta des d'entorns propers al poder polític. Després de rebre algunes negatives, el president de la Generalitat va optar per la prudència institucional i va mantenir el seu Govern i els seus peluixos a prudent distància de la campanya.

Probablement va entendre una cosa elemental: hi ha batalles que és millor no lliurar. Sobretot quan l'adversari no és un partit ni un govern, sinó una identitat col·lectiva.

Perquè el Barça no és només un club de futbol. És un poder capil·lar que travessa la societat catalana i que genera influència, opinió i pertinença. Vázquez Montalbán ho va deixar escrit el 1987 amb el títol: “Barça, l'exèrcit d'un país desarmat”. I Laporta, avui per avui, és el millor escultor, el gran comandant sentimental d'aquest exèrcit.

La pilota segueix entrant. Laporta continua. Víctor Font continua com a aspirant etern —quant recorda aquest noi a Artur Mas— i ja arribarà el dia en què el president blaugrana hagi de retre comptes de veritat (sobre la veritat serà impossible) o acabi convertit en estàtua adorable davant de l'estadi.

Fins aleshores, el pirata seguirà al comandament del vaixell.

Al cap i a la fi, és el nostre pirata.