No li va anar bé la recent visita a Moncloa al líder republicà català. El Beat Oriol Junqueras va tornar amb més por i cabrejos dels que portava en el viatge d'anada.

Només creuar l'Ebre es va plantar i el pacte sota la taula entre ERC i PSC per aprovar els pressupostos catalans va saltar pels aires.

Al partit que governa Catalunya encara es freguen els ulls davant l'incompliment d'un acord que estava traçat discretament i amb un cronograma acordat.

Salvador Illa, Albert Dalmau i Alicia Romero —els tres polítics avui més poderosos del Govern de peluixos— havien aconseguit que ERC i Comuns es comprometessin des de finals de l'any passat a aprovar els comptes de la comunitat per al 2026.

Cadascú en treia la seva mica de rendibilitat electoral i el President i els seus tiraven endavant uns pressupostos que tenien tota l'aparença de ser els únics que s'aprovarien en aquesta legislatura.

Però Junqueras es va girar.

Ningú sap exactament per què. Com a bon conspirador vaticà coneix de sobres els tripijocs sota mà de la política. Estava disposat a teatralitzar la seva postura i, de sobte, va posar la marxa enrere.

Inseguretat, argumenten alguns dels seus interlocutors més condescendents. Càlcul electoral en un escenari cada cop més líquid, cada dia més radicalitzat, segons interpreten des de la Plaça Sant Jaume.

Potser sigui una cosa més simple.

Michel de Montaigne va deixar escrit que “qui tem patir, ja pateix el que tem”. I en política la por sol ser mala consellera. La por a perdre espai en l'independentisme, la por que Aliança Catalana alteri el tauler, la por que Junts ressorgeixi quan Puigdemont acabi de desfullar margarides sobre el seu retorn. La por, fins i tot, a un avançament electoral que pot remoure l'essència del tauler de joc.

Sigui quin sigui l'origen, els tremolors de Junqueras ja han tingut conseqüències. Han agafat amb el pas canviat tant els socialistes com els comuns, que s'arrisquen a diluir-se definitivament en una marca blanca del PSC amb menys pes del que va tenir ICV en els seus últims anys.

Perillen els comptes públics. Però sobretot entra en risc la base econòmica sobre la qual se sostindran els governs catalans en els pròxims anys, a base de pròrrogues i ampliacions de crèdit.

Preguntar al Beat serveix de poc. És probablement el polític català amb més capacitat per driblar dialècticament la premsa i els seus adversaris.

L'únic comprovable és una altra cosa: els tremolors de Moncloa han provocat un contagi per simpatia.

La por ja no està només en Junqueras. Comença a instal·lar-se també en l'Executiu de Barcelona i en el precari Govern de Madrid.

I quan la por entra en la política, els pressupostos solen ser el primer que cau. Però poques vegades és l'últim que pot ensorrar-se.