Per escriure aquest article, permeteu-me el luxe —i també la necessitat— de fer-ho en primera persona. Perquè el que vaig viure divendres no va ser només un robatori amb violència. Va ser quelcom més. Va ser una sacsejada. Una esquerda incòmoda en aquella sensació de seguretat que un creu tenir a casa.

Divendres, un menor catalogat com a “d'alt risc” em va atacar per l'esquena per robar-me el telèfon. Em va colpejar. Em va fer caure. I va fugir. El que va passar després ho podeu llegir a la crònica publicada en aquest mateix mitjà: diversos veïns, alertats pels meus crits, van sortir de casa seva i el van interceptar. El van retenir. Van arriscar la seva integritat física per una persona a qui probablement ni tan sols coneixien. Gràcies a ells vaig recuperar el meu telèfon.

I gràcies a ells, també, l'agressor no va desaparèixer.

Tan bon punt vaig tenir el mòbil a la mà, vaig fer el que qualsevol ciutadà fa quan acaba de ser víctima d'una agressió: vaig trucar al 112.

No vaig buscar el telèfon de la Policia Local. No ho vaig pensar. No ho vaig raonar. Vaig reaccionar. Vaig marcar el número d'emergències. El número que ens ensenyen des de petits que hem de marcar quan necessitem ajuda. El número que simbolitza la resposta immediata de l'Estat quan tot es trenca.

No sabia que aquella trucada es convertiria en l'experiència més surrealista de la meva vida.

Estava nerviosa. Estava en xoc. M'acabaven de colpejar. Tot i això, vaig donar tota la informació essencial: el meu nom, els meus dos cognoms, el lloc exacte on em trobava i el que acabava de succeir. I el més important: vaig demanar que enviessin una patrulla de seguida. Els veïns estaven retenint l'agressor, però era evident que no podrien fer-ho durant gaire temps. Estava fora de si. Agressiu. Amenaçant.

La resposta va ser un gerro d'aigua freda.

—Senyoreta, si no es relaxa, no la puc atendre.

Vaig respirar. Ho vaig intentar de nou. Vaig repetir les meves dades. Vaig repetir el lloc. Vaig repetir la urgència.

—Si us plau, envieu una patrulla ja.

—Senyoreta, com ha estat l'agressió?

No m'ho podia creure.

—Això ara no importa. Si us plau, envieu una patrulla.

—Si no em dona més detalls, no la podré ajudar.

L'ajuda, en aquell moment, no era una descripció detallada dels fets. L'ajuda era una patrulla. L'ajuda era presència policial. L'ajuda era protecció.

Però el protocol semblava tenir altres prioritats.

Em van demanar el meu nom. El vaig donar. Em van demanar els meus cognoms. Els vaig donar. Em van demanar que els repetís. Els vaig repetir. Em van demanar que els lletregés.

I allà vaig entendre que alguna cosa no estava funcionant.

Vaig penjar.

No perquè no volgués col·laborar. No perquè no entengués la importància dels protocols. Si no perquè, en aquell moment, el sistema semblava més preocupat per escriure correctament el meu cognom que per enviar ajuda a una víctima que acabava de ser agredida i el seu agressor seguia a pocs metres, retingut per ciutadans anònims.

Aquell divendres vaig descobrir una cosa que no esperava descobrir mai: que el veritable servei d'emergències no va ser el 112.

Van ser els meus veïns.

Ells no em van demanar que em calmés. No em van demanar que lletregés res. No em van demanar detalls. Van escoltar els meus crits i van actuar. Sense protocol. Sense formulari. Sense validacions prèvies.

Van actuar perquè van entendre una cosa essencial: que quan algú demana ajuda, l'urgent és ajudar.

Entenc que els protocols existeixen per una raó. Entenc que són necessaris. Entenc que formen part d'un sistema complex que ha de funcionar amb precisió. Però també entenc que cap protocol pot convertir-se en un mur entre una víctima i l'ajuda que necessita.

Perquè les emergències no sempre són ordenades. No sempre són clares. No sempre són serenes.

Són caòtiques. Són confuses. Són humanes.

I els sistemes que existeixen per respondre-hi han de ser, abans que res, humans també.

Avui estic enfadada. Potser això és, en part, una rebequeria. Però també és una pregunta incòmoda que mereix ser formulada: quantes víctimes han sentit aquesta mateixa sensació de desemparament en trucar al número que les havia de protegir? Quantes han penjat abans d'hora? Quantes han entès, com vaig entendre jo, que l'ajuda real no sempre arriba d'on hi hauria?

Divendres, quan més vulnerable estava, qui primer em va protegir van ser els meus veïns. I quan van arribar, els agents van fer la seva feina. Em van atendre. Em van escoltar. Em van retornar la sensació de control que la por m'havia arrabassat minuts abans.

Però entre una cosa i l'altra, hi va haver un buit.

Un buit que té nom: 112.