El Banc Sabadell torna a parlar del futur. És un moment delicat, no només per a l'entitat, sinó per a tota la banca. Els canvis recents a la cúpula de l'entitat no són un simple relleu ordenat. Són un senyal. I també un advertiment.

Les empreses que no treballen la successió amb temps solen acabar reaccionant, no anticipant-se. En banca, això és especialment perillós. La confiança no s'improvisa. Tampoc el lideratge. Quan els relleus arriben tard, solen estar condicionats per la urgència.

El Sabadell ha tancat l'últim exercici amb beneficis propers als 1.775 milions d'euros. És una xifra sòlida. Però el context importa. El conjunt de la banca espanyola va superar els 34.000 milions en guanys, impulsada per un cicle de tipus d'interès excepcional. La rendibilitat mitjana va tornar a situar-se per sobre del 12%. Es tracta d'un escenari difícil de repetir.

La pregunta incòmoda és què passarà quan aquest vent amaini. Aquí és on el mercat comença a dubtar. No del passat, sinó del futur.

Durant anys, el Sabadell ha defensat la seva especialització, sobretot en pimes, com un avantatge competitiu. I ho és, i tant si ho és, si no pregunteu al BBVA. Però l'especialització no sempre n'hi ha prou. Sense prou mida, pot convertir-se en una feblesa. La tecnologia, la regulació i la gestió del risc exigeixen avui inversions constants i molt elevades. L'escala ja no és un luxe, es converteix en una condició de supervivència.

Els grans bancs internacionals destinen entre el 10% i el 15% dels seus ingressos a tecnologia. A Europa, moltes entitats mitjanes es queden clarament per sota. No per manca de visió, sinó per límits pressupostaris. Durant un temps es pot competir així. A llarg termini, és molt més difícil.

Aquí apareix un debat que el sector evita en públic. Quants bancs especialitzats, ben gestionats i de mida mitjana, poden sobreviure sols en la pròxima dècada? No és una qüestió identitària, com ho va ser la seva defensa davant l'OPA de Carlos Torres. És una qüestió econòmica. La consolidació no és una amenaça externa. És una tendència estructural.

Canviar noms a la cúpula ajuda. Sobretot, si com és el cas, es tracta d'utilitzar la pedrera del banc. Tanmateix, aquests relleus no ho resolen tot. El risc no és fer-ho malament. El risc és fer-ho “raonablement bé” en un entorn que castiga la manca de contundència. I això el president del Sabadell, Josep Oliu, ho sap de sobres.

La banca que ve serà cada cop menys local i més algorítmica. Tindrà menys discurs i més dades. És més, disposarà de menys paciència. Això deixa poc marge a projectes que confien que el temps jugui al seu favor.

El Sabadell assegura tenir pla, cultura i full de ruta. Probablement sigui així. Però el mercat no premia les intencions ni tampoc la resistència als atacs. Premia l'anticipació. Les empreses que treballen tard la successió solen descobrir que el problema no era qui venia després, sinó haver arribat sense marge.

El futur del Sabadell no es decidirà en un relleu ordenat ni amb una presentació estratègica. Es decidirà quan deixi de semblar una entitat que es defensa bé i comenci a ser vista com una que pot créixer sense excuses. Fins i tot quan doni senyals que és capaç d'aconseguir-ho en un món econòmicament menys amable.

Fins aleshores, totes les certeses continuaran sent provisionals. I això Oliu també ho sap.