No sé si els debats polítics televisats serveixen perquè els votants canviïn la seva intenció quan arriben les eleccions. Tinc la impressió que no, més que res perquè molta gent veu el que vol veure i considera gairebé sempre que el debat de torn l'ha guanyat el seu candidat.

Les úniques opinions aproximades que respecto són les de les persones que no se senten especialment atretes per cap dels candidats i que, per regla general, fa anys que voten no al que més els agrada, sinó al que menys fàstic els fa, que és com fa temps immemorial que voto jo, si no em quedo a casa i que sigui el que Déu vulgui, que és el que penso fer el pròxim dia 29 (dormir fins fer-me sang a l'orella o votar el PP, quina fantàstica elecció!).

Per regla general, els dos principals candidats, el de dretes i el que diu ser d'esquerres, són tan penosos que faciliten enormement als seus hooligans arribar a la conclusió que el seu ha escombrat l'oponent. És quan es registren aquestes escenes d'eufòria a les seus dels partits, quan els sequaços i llepaculs del candidat l'envolten per sortir a la foto i aquest somriu d'orella a orella per la pallissa que acaba de clavar al seu contrincant, qui, al seu torn, repeteix aquesta escena a la seu central del seu partit.

L'endemà, a la premsa i a les xarxes socials, els partidaris d'un i altre candidat presumeixen de com li ha anat de bé al seu en la contesa i asseguren que, després d'un èxit mediàtic semblant, la presidència del govern és seva.

Els problemes comencen quan un candidat, als ulls de la majoria, ha aconseguit imposar-se amb bastanta claredat a l'altre, com va passar en el debat de dijous passat entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijoo, guanyat (als punts) pel líder del PP, com ha reconegut fins i tot El País, diari sanchista on n'hi hagi.

M'he passat la vida desitjant que els debats televisius els guanyés el PSOE, però no aquest PSOE, sinó el que s'han carregat entre Sánchez i el joier Zapatero. Que tampoc era per tirar coets, però et permetia fer-te el progressista sense sentir vergonya, que és el que sentim molts amb Sa Santedat i els seus sequaços, aquesta gent capaç de pactar amb colpistes i assassins només per conservar les seves poltrones a qualsevol preu.

El sanchisme-zapaterisme ha dinamitat la socialdemocràcia espanyola i s'ha quedat tan ample. I als que criticaven aquesta deriva propera a la traïdoria els han enviat a la fachosfera, per discrepar de les decisions del Gran Timoner.

Conclusió: el debat de dijous no era un cara a cara entre el representant del progressisme i el de la reacció, com fins ara, sinó entre un facinerós polític i algú que no sabem què farà si arriba a conquerir el poder, però a qui venia de gust escoltar perquè, a diferència de l'altre, del qual sabem perfectament què ha fet i gairebé tot fa pudor, no sabem quin tipus de president serà, però difícilment podrà arribar als nivells d'immundícia moral del seu contrincant. Sí, és un senyor de dretes, però si Sánchez representa l'única esquerra possible, apaga i marxem, Karl.

Aquest tipus de raonament et trasllada ipso facto d'una puntada al cul a la fachosfera, però ja ens és igual. Com els avisos que se'ns ve a sobre el feixisme. I és que hi ha qui confon la seva adscripció al progressisme amb donar per bo tot el que faci un govern presumptament progressista, però que moralment ha caigut a l'alçada del betum.

Són els que demanaven que el gallard Pedro fes fora del partit a Felipe González per haver-se convertit en un fatxa, segons ells. Són els que confien més en el que els diuen els seus líders que en el que veuen amb els seus propis ulls. Són els creients, aquests true believers de què parlen els americans, els del my country right or wrong, canviant la nació pel partit.

Són els que necessiten comportar-se com xais per continuar creient que formen part d'alguna cosa que està bé, encara que hagi deixat d'estar-ho fa anys.

Divendres al matí, els creients van assaltar les xarxes socials per assegurar que el debat l'havia guanyat el seu Pedro. O que Feijoo havia estat molt maleducat perquè gairebé no havia deixat parlar el seu oponent, encara que aquest no tingués res a dir. O que, si això segueix així, ens trobarem el feixisme a les portes. Erre que erre. Dale que te pego.

El dubte, que sempre havia estat un tret d'identitat de l'esquerra, no pot existir per als nostres true believers, tossuts com a mules en la seva contumàcia en l'error.

Sóc dels que creuen que el PSOE només es pot redimir si aconsegueix reconstruir-se d'una manera decent després de la desaparició de Sánchez i recupera una certa decència socialdemòcrata. Això passa per impedir que aquest home es converteixi en el cap de l'oposició, si guanya el PP, i fins i tot per no descartar la possibilitat de desterrar-lo a la Gomera (no a la Mareta).

L'altra opció és el que ve a ser sostenella i no enmendalla, que és, al meu parer, la millor manera que el socialisme espanyol segueixi l'exemple del francès i acabi en la irrellevància, cosa que, tal com està el pati, tampoc em traurà la son, ja que els sanchistes s'ho hauran guanyat a pols.