Pedro Sánchez sempre ha cregut en la conveniència de fer de la necessitat virtut. Ell mateix ho ha reconegut, i ho ha tornat a fer amb la dimissió de Óscar Puente, el seu brillant ministre de Transports i successor del gran José Luis Ábalos, actualment a l'ombra per culpa d'uns jutges franquistes, com tots sabem. Quan va veure que se li venia a sobre un nou marronàs amb els morts d'Urda, només nou mesos després del desastre d'Adamuz (més de 100 cadàvers en total) va intentar, com és costum en ell, fer veure que aquí no havia passat res (tirant de la DANA de València i l'impresentable Mazón, com correspon, ja que aquesta Administració és del model “I tu més”), però tot va acabar amb la renúncia de l'inefable Puente, assetjat des de diversos fronts.

Especialment dotat per capgirar qualsevol situació, per nociva que sigui, Sánchez va agafar Puente, responsable últim de la catàstrofe en la seva condició de ministre del ram, i va convertir el polític xapussa i sobrat en una mena d'heroi de la democràcia, simplement perquè havia dimitit, per fi. D'aquí en va sortir la benèfica consigna “No tots som iguals”, adreçada al caradura de Mazón i, per extensió, a tot el PP. Puente com a nou heroi davant el feixisme. Es tractava que tots li donéssim les gràcies per dimitir que, certament, és una cosa molt poc habitual a Espanya. I davant un gest tan magnànim i tan progressista, calia ser molt mesquí per recordar que aquella dimissió era el mínim que se li podia demanar a un ministre al qual se li estavellen els trens d'alta velocitat a un ritme inaudit.

Hi va haver molts que van secundar la maniobra, com es va poder comprovar a les xarxes socials, on van començar a sortir progressistes a cabassos que es desfien en elogis al cessat. Alguns, en el seu deliri sectari, fins i tot elucubraven sobre com els anava de bé, de cara a les eleccions, tenir de la seva banda un tipus tan gallard com Puente. Segons ells, el bon progressista, l'antifeixista que tem l'arribada al poder de PP i Vox, comptava amb una nova basa electoral en la figura del ministre dimissionari, que se sacrificava voluntàriament a l'altar de la democràcia.

Feia temps que ho sospitava, però aquesta algarada progressista a Facebook em va servir per confirmar una teoria que em rondava pel cap: els votants del PSOE i de la esquerra en general s'han convertit en els crèduls integrants d'una secta que dona per bo tot el que fan els polítics presumptament progressistes i que combreguen feliços amb tota mena de rodes de molí. Incapaces de la menor autocrítica i fins i tot del dubte més mínim (quan l'esquerra de veritat sempre s'havia distingit per dubtar i per qüestionar-ho tot), els nostres autodenominats progressistes s'han convertit en autèntics creients d'una causa a mig camí entre el futbol i la religió. Una actitud que, en la meva joventut, es distingia per ser exclusiva de la dreta, que donava per bo tot el que feien els seus polítics.

Fa temps que l'esquerra (o el que aquí s'entén per tal) ha heretat l'actitud i els costums de la dreta. Si per aquesta tots els pecats dels seus eren un invent dels comunistes, ara les nostres forces progressistes, per cobrir els seus, carreguen contra el feixisme en general i Trump o el Mosad en particular (per a ells, Rússia sempre és innocent, com si encara fos un país comunista i calgués donar-li suport).

Intueixo que ja deuen tenir alguna explicació convincent (per a ells) davant el nou marronet ferroviari, aquella investigació de la Fiscalia Europea sobre uns fons comunitaris teòricament destinats al manteniment de la línia de l'AVE afectada que podrien haver estat dedicats a altres assumptes que només coneixen Cerdán, Ábalos o Puente, ja que mai es van utilitzar per al previst (per les autoritats europees). I després va passar el que va passar: Adamuz, Urda, els més de 100 cadàvers. Què faran els nostres true believers si les sospites de la Fiscalia Europea resulten ser certes?

Doncs suposo que empassar de nou el que faci falta, que no se'n va a baixar del ruc progressista oficial a hores d'ara del curs i amb els bàrbars a les portes. Què és molt trist veure l'esquerra sumida en el borreguisme més lamentable? Això ho diran vostès, feixistes, més que feixistes!