Davant de l'entusiasme generalitzat, dins i fora de les nostres fronteres, per la pel·lícula dels Javis La bola negra, em veig obligat, com a únic espanyol que no l'ha vista ni té intenció de fer-ho fins que la pengin a Netflix i no trobi cap alternativa més interessant, a explicar els motius de la meva dissidència cinèfila, esperant trobar certa comprensió entre els estimats lectors (cas que existeixin).

Els dos temes centrals de La bola negra, si ho he entès bé, són la guerra civil espanyola i el món homosexual, dos assumptes que, francament (i em perdonareu), no m'interessen gens ni mica.

Com a guinda del pastís, m'han dit que hi surt Federico García Lorca, un autor pel qual mai he aconseguit interessar-me, tot i que lamenti la seva execució, i els seguidors del qual, els anomenats 'lorquians', em semblen un dels col·lectius més pesats del món contemporani, només comparables amb els fans dels Beatles, aquella gent que es refereix als Fab Four pel seu nom de pila, com si haguessin anat junts a l'escola.

Es tracta d'un fenomen força recurrent a la nostra vida cultural: els fans de Vázquez Montalbán o d'Almudena Grandes resulten molt més pesats que els objectes de la seva devoció.

Pel que fa al món homosexual: no tinc res en contra, però no solen interpel·lar-me les seves històries, de la mateixa manera que dubto molt que a ells els interpel·lin les meves. No passa res. Cadascú a la seva.

En qualsevol cas, em sorprèn que el tractament donat pels Javis al tema homosexual hagi estat rebut amb una mena de “Ja era hora!”, com si el cinema espanyol l'hagués ignorat miserablement fins que es va rodar La bola negra.

Des dels primers temps d'Almodóvar, l'agenda gai —encara que fos gràcies a Fabio McNamara i les seves tendències mamarraxes— ha estat ben present en la producció cinematogràfica nacional. En aquest sentit, resulta més valenta que La bola negra aquella raresa dels anys seixanta titulada Diferente i sorgida del cervell delirant del ballarí Alfredo Alaria, que va passar desapercebuda per la censura, que a més de imbècil, devia ser miop.

A Espanya regeix el matrimoni homosexual des de fa anys, Madrid (mani qui mani, per això tant li fa Manuela Carmena com Isabel Díaz Ayuso) munta cada any una Desfilada de l'Orgull que atrau a propis i estranys i, llevat d'algun energumen amb problemes d'identitat sexual a qui li dóna per apallissar maricons a la sortida del bar, convenientment cuit, a gairebé ningú li importa ja saber amb qui s'ajeuen els seus conciutadans.

Com a nen de finals del franquisme, em vaig cansar d'escoltar les batalletes del meu pare, el coronel, sobre la guerra civil i sobre com de bons eren els franquistes i com de dolents eren els rojos.

Vaig pensar que, mort el gos (Franco, no el meu pobre pare), s'acabaria la ràbia. Però no, llavors van començar els perdedors de la guerra a donar la tabarra amb com de bons eren ells, com d'asquerosos eren els nacionals i la necessitat d'ajustar comptes (afortunadament, la transició es va distingir per un esperit d'aparent reconciliació del qual avui dia ningú sembla voler saber res, especialment des de les crides a la guerra civil llançades des de la Moncloa pel joier Zapatero i el seu partner in crime, Pedro Sánchez).

L'única pel·lícula espanyola sobre la guerra civil que recordo amb afecte és La vaquilla, de Luis García Berlanga, on l'humor posava les coses força al seu lloc.

En general, aquest subgènere nacional ha anat més aviat en la línia de Raza, Harka i altres epopeies franquistes (protagonitzades habitualment per l'inoblidable Alfredo Mayo), però a l'inrevés, ressaltant el costat angelical del bàndol republicà, ignorant les seves moltes ombres i deshumanitzant l'enemic amb una habilitat digna del difunt Sáenz de Heredia.

En la literatura ha passat més o menys el mateix, fins al punt que la nostra guerra civil s'ha convertit per a mi en un tema a evitar, llevat que s'abordi amb la brillant desvergonyiment de l'escriptor francès Jean-Christophe Grangé, capaç d'inserir històries de terror en el nazisme, el maig del 68 i els inicis de l'epidèmia de la sida al París de principis dels 90.

Em queda una qüestió a considerar: de jove vivia immers en la novetat. Llibres, pel·lícules, discos, còmics... El més recent, el més in, consumia gairebé tot el meu temps dedicat a la cultura.

Ara que ja no ho sóc, observo que la meva dependència de l'actualitat ha disminuït moltíssim, jo diria que fins a gairebé desaparèixer. Per aquest i altres motius, ja no em mou la necessitat de llegir la darrera novel·la de Tal, veure la nova pel·lícula de Qual o escoltar el més recent disc de Pasqual.

Només consumeixo el que crec que pot interessar-me i faig orelles sordes a les recomanacions que puguin arribar-me d'arreu.

D'aquí, més el ja citat, que no m'hagi propulsat a veure La bola negra, cosa que sí hauria fet, probablement, fa trenta o quaranta anys. No dic que sigui una mala pel·lícula. Potser és boníssima. Simplement, a la meva edat, el temps és limitat i cal triar. I així cauen les coses que un intueix que no són per a ell.

Després d'aquesta confessió, confio en la benevolència dels meus conciutadans. I si no, acceptaré el càstig que se m'imposi en la meva condició d'alarmista social i enemic del poble.