L'enfonsament de Ciutadans ho va posar molt difícil a qualsevol interessat en la creació d'un partit polític de centre liberal a partir de llavors.

Passat un temps prudencial, Miriam González Durántez (Olmedo, Valladolid, 1968) ho intenta amb Democràcia 21, que presentarà candidatures a Madrid i Barcelona per a les pròximes eleccions, o això es pretén.

De moment, ja ha arribat una mica més lluny que Izquierda Española, que mai va arribar a donar-se a conèixer mínimament, no sé si per torpesa dels seus directius, per manca de diners o per qualsevol altra causa que ara no se m'acut. Tinc la impressió que va jugar en contra seva la impressió que eren el nou Ciutadans, partit del qual, gràcies a la ineptitud i l'actitud erràtica d'Albert Rivera, vam acabar tips fins i tot els que l'havíem donat suport en un bon principi, quan era un partit d'esquerra no nacionalista sorgit a Barcelona davant la imprecisió democràtica del PSC.

Recordo haver votat una vegada a Izquierda Española amb la sensació que llençava la meva papereta a les escombraries, tot i que la seva principal veu pública, l'advocat Guillermo del Valle, em semblava un tipus molt vàlid davant la deriva idiota i corrupta que anava adoptant a Espanya l'esquerra de tota la vida i, sobretot, l'esquerra a l'esquerra de l'esquerra del PSOE.

Jo crec que hi havia bona intenció a Izquierda Española. Malauradament, la polarització política entre esquerra i dreta i el guerracivilisme impulsat primer pel joier Zapatero i després pel mentider compulsiu de Sánchez, va deixar sense lloc el partit del senyor del Valle.

Davant la inoperància de dreta i esquerra, cada dia més evident si no s'és un fanàtic d'una o de l'altra, un tercer partit a Espanya em continua semblant necessari. Ho va ser Ciutadans (o, millor dit, Ciutadans) abans que Rivera decidís integrar-se a la dreta i disputar la seva representació al PP, quan tant de camí quedava per recórrer des del centredreta.

Rivera i els seus companys van llençar a les escombraries deu anys de feina, carregant-se de pas l'aparició d'altres propostes que trobarien cansats i desil·lusionats els seus possibles votants. En aquest sentit, la darrera encarnació de Ciutadans va fer un mal terrible a la democràcia espanyola, contribuint a que el bipartidisme beneit del qual gaudim es consagrés una mica més.

Després de la catàstrofe suïcida de Ciutadans (recordeu quan Rivera va rebutjar la vicepresidència del Govern que li oferia Sánchez, llançant-lo —tampoc calia gaire esforç, tenint en compte la catadura moral del subjecte— en braços dels comunistes i dels separatistes, que es van oferir encantats a donar-li l'abraçada de l'os?), cal cert valor per tornar a la càrrega. No exactament amb les mateixes idees, però sí semblants, amb un partit polític que planti cara al bipartidisme del PSOE, el PP i els seus lamentables còmplices de Vox, Podemos, el Frente Amplio i altres entelèquies presumptament redemptores.

La Miriam González no només ha hagut de superar el mal fario que envoltava Ciutadans, sinó també el que li va arribar per via conjugal a Anglaterra, quan l'abraçada de l'os la va rebre David Cameron al seu marit, Nick Clegg. Algú recorda el partit liberal britànic? Va ser abraçar-se amb els tories i, pràcticament, desaparèixer.

M'agradaria que això li sortís bé a la Miriam. I no només per ella. També per mi i per tots els que estem farts de les actuals esquerres i dretes espanyoles, pels que, com va dir aquell, estem fins als collons de tots nosaltres.

Evidentment (i com també va passar amb Ciutadans), ja hi ha gent a les xarxes socials buscant-li merdes diverses a la senyora González, furgant en el seu passat d'advocada internacional d'alt nivell per intentar demostrar que aquest presumpte partit de centre és en realitat, com els mig morts Ciutadans, una colla de fatxes amics del Capital a qui tot espanyol progressista ha de rebutjar vehementment.

Amb la subhasta que hi ha actualment en marxa per veure qui és més progressista (terme gastat fins a l'extenuació pel PSOE, fins a aconseguir que ja gairebé sembli un insult i un pseudònim de lladre i de libidinós) i més vermell, que algú es declari de centre liberal em proporciona una certa pau d'esperit. Ja he vist de què són capaços aquí els nacionals i els vermells, fins al punt de sentir-me incapaç de votar uns i altres.